Loquillo està de promoció. Treu al mercat un nou disc, 'Diario de una tregua'. Que quants en porta? Hem perdut el compte, la veritat. Més de 30 segur. Ara bé, aquest no és un més, és especial. O si més no això és el que apunta en una entrevista a 'El País' en la que de treva, gens ni mica. Segueix combatiu, provocador, molt ben pagat de si mateix, oferint la imatge de superioritat moral, vital, intel·lectual i artística de la que es vanta cada vegada que li posen un micròfon davant. No negarem, però, que el barceloní José María Sanz, de 61 anys, ha fet carrera a la música. Una gran carrera. I això és precisament el seu punt feble: s'ha fet embolcallar d'una aura de semi-divinitat que, com a mínim, és discutible. La conversa amb el diari és exactament això. I més coses.

L'estrella del rock en espanyol i l'home que està salvant el teatre i la poesia (segons interpretem a la seva filípica) triga minut i mig en deixar el lector esgarrifat amb una confessió íntima que converteix aquest darrer treball, com dèiem, en únic, especial i un objecte de desig per a col·leccionistes. També és una alerta per als fans del 'Loco': que no es perdin les futures actuacions en directe o es penediran. Podria ser l'última. I el disc, també. Per què? No és que es retiri, no, és que la seva vida corre perill. Té problemes de salut​. Ho diu ell mateix, de forma tan contundent com misteriosa. No sabem què li passa, però "una enfermedad amenaza mi vida". Quina? Ah, "no voy a hablar de mi enfermedad. Para eso ya hay otros. No quiero utilizarlo". 

gran loquillo the project guitarbcn
Loquillo en concert / The Project

Quan es parla d'escriure guions hi ha una expressió, un recurs narratiu, que provoca el mateix efecte que la confessió de Loquillo: en anglès es diu 'cliffhanger'. Un final en suspens, una forma d'enganxar l'espectador per a següents capítols. La diferència, però, amb el que ha el cantant d'El Clot és que ell la fa servir en els primers minuts de la pel·lícula. Coses d'El Loco. Entenem que vulgui preservar la seva intimitat en no revelar quin mal pateix. També que cadascú és lliure d'explicar el que vulgui. Però la qüestió presenta dos dubtes: no pensa que tots aquells que l'estimen i admiren hauran quedat alarmats? I si és tan personal que no vol parlar-ho, per què ho anuncia d'aquesta manera? Dubtes que a les xarxes socials s'estan estenent com a una taca d'oli. Confessió sincera o estratègia de màrqueting?

Loquillo EP
Loquillo / Europa Press

Per a màrqueting, sense dubtes, d'altres reflexions que deixa a l'entrevista amb el gran Fernando Navarro. La seva reivindicació de l'espanyolitat, per exemple. "Nuestra cultura está siendo relegada. El poder económico de Miami está ocultando toda la tradición cultural europea y española". Això sí, "acabamos de ser número 1 en ventas de vinilo en España, por encima de los productos de Miami". És invencible. Chúpate esa, Chanel. I una en clau catalana. O anticatalana. La Catalunya d'avui en dia, és clar, la que no mola. "Soy el artista barcelonés con más canciones sobre Barcelona. Supéralo. Yo soy barcelonés, pero soy hijo de una Barcelona que no existe. Una Barcelona cosmopolita, mundana, transgresora, que miraba al mundo. Barcelona tiene que recuperar su pulso y su puesto en el mundo después de una década oscura". S'entén el que diu, o fem un croquis? 

loquillo rivera twitter@mta1966
Loquillo & friends / Twitter

Loquillo. L'únic, l'inimitable, el genuí. El de sempre. Com el sol y sombra, però en un Cadillac Solitario, és clar.