La porta de sortida del Barça femení està tenint molt de trànsit. Un grapat de jugadores fonamentals en l'èxit incontestable de les blaugranes deixen el club, com també ha fet l'entrenador Jonatan Giráldez. Mariona Caldentey i Sandra Paños havien encongit el cor de l'afició, que vivia amb nerviosisme la situació d'una altra crac: la defensa anglesa Lucy Bronze. Des que va posar un peu a Barcelona fa dues temporades, només sap guanyar títols en clau culer sobre els terrenys de joc. Només els despatxos li van privar de l'últim trofeu, aquella Copa del Rei impugnada per alineació indeguda de Geyse Ferreira. Acostumada a celebrar èxits, ara li toca tastar la cara amarga de la seva relació amb Barcelona i Catalunya. És l'hora dels adeus. Se'n va.
Les negociacions entre el club i la internacional anglesa de 33 anys no han tingut final feliç. Tenia una oferta de renovació sobre la taula, però no li ha acabat de fer el pes per una raó estrictament esportiva: per increïble que sembli, no té la titularitat assegurada. Així de bestial és la competència al campió de la Champions League, on hi ha poques posicions intocables. La Lucy vol jugar en el tram final de la seva carrera. Guanyar també, però amb la pilota als peus. S'ha deixat la pell en cada partit, en cada entrenament, fins i tot a la banqueta. Ha ajudat les companyes, ha fet pinya. Ha creat relacions molt importants, oferint consell a Alexia Putellas durant el seu calvari amb les lesions, o confraternitzant de manera íntima amb una "rival" com Ona Batlle. Bronze és un exemple d'actitud, de facultats i de talent. És una llàstima, però ens ha de dir adeu.
L'anunci de la fi de la vinculació amb el nou Barça de Pere Romeu arribava fa 24 hores. La jugadora, de vacances a Cuba, va pair la separació mastegant-la lentament, amb nostàlgia i pena. Finalment, ha trobat el necessari per adreçar-se a una afició que l'ha cuidat, animat i respectat des del primer dia. Amb dificultats per contenir l'emoció, la Lucy ha parlat. I ens ha glaçat la sang, hem plorat: "Bon dia, culers. Siento no haber podido hacer esto en persona. Os quiero dejar un mensaje: desde el primer dia en el Barça hasta el último me he sentido como en casa. He sido muy feliz con esta camiseta".
A banda d'oferir una samarreta signada als seus fans, el missatge és sinceritat i agraïment: "Me ha encantado cada momento. La vida, la ciudad, la cultura, el equipo, el club y la gente. Muchísimas gracias. Solo han sido dos años, dos temporadas, en las que lo hemos ganado todo juntas y por eso soy muy feliz. Feliz de ser una pequeña parte de la historia" del FC Barcelona i de les seves pàgines més brillants. Difícil no sentir empatia amb les paraules de la crac britànica. La trobarem a faltar. És casa teva, Lucy. Gràcies a tu.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!