Als seus 53 anys, Manel Fuentes pot dir ben orgullós que es troba en un excel·lent moment personal i professional. Enamorat de la seva dona, orgullós pare de dos fills que cada vegada es fan més grans, serè i en pau amb ell mateix, més reflexiu i tranquil que fa uns anys, en la vessant professional les coses no li poden anar millor. És a un dia de presentar la nova i esperadíssima edició d'un dels programes més exitosos de la graella, Tu cara me suena, una edició que promet moltes sorpreses, molta igualtat i que segur que es converteix en l'opció preferida pels espectadors les nits de divendres. I si tot això no fos suficient, continua cultivant i alimentant les seves passions quan té alguna estona lliure: cantar i homenatjar el seu estimat Bruce Springsteen, fer esport o jugar a pòquer, una de les coses que no tothom coneix d'ell, i que se li dona millor. De fet, el passat cap de setmana va esvalotar Aranjuez, en un torneig que va aplegar d'altres celebrities com Leo Margets, Adrián Mateos, Ander Mirambell, Fernando Guillén Cuervo o Miguel Illescas. De cartes, de televisió, de família i d'ell mateix n'hem parlat en una entrevista en exclusiva per a En Blau a les portes de l'estrena de Tu cara me suena, aquest divendres a Antena 3.
10 edicions, que es diu aviat. 10 edicions d'un dels programes més exitosos, estimats, vistos i exportat a d'altres països (fins a 47) com és 'Tu cara me suena'. I aquest divendres 24 de març, la gran estrena...
Pinta molt bé. És l'edició més diferent de totes, perquè és la primera que hem gravat sencera. Normalment començàvem a emetre al setembre i per aquestes dates estàvem fent la final en directe o ja l'havíem fet, pràcticament. I com que això ha canviat i ha entrat abans 'El desafío', nosaltres ens hem trobat ja gravant el programa, fins el punt que l'hem gravat ja tot sencer. Es farà en un punt diferent de veure des de casa com ho va veient tothom, quan tu en el fons ja saps com és el desenllaç.
Per aquesta edició, els famosos que es posaran en la pell de cantants, i intentaran imitar-los, són de traca. Atenció: Agustín Jiménez, Alfred Garcia, Andrea Guasch, Anne Igartiburu, Jadel, Josie, Merche, Míriam Rodríguez i Susi Caramelo. Però, on és l'èxit d'un programa com aquest? En els concursants, en el jurat, en ser un programa apte per a tots els públics...? On és la clau perquè no s'esgoti la fórmula?
Hi ha ànima. Quan els programes tenen això, tenen moltes possibilitats de perviure, però sobretot el que hi ha és una responsabilitat exagerada per part de tothom per seguir mereixent la confiança del públic. I això vol dir que mai donem res per descomptat, que mai donem res per fet. No pensem mai 'aquest any serà un altre any igual'. No, no. Mirem quines seran totes les actuacions de cada gala, com farem la tria de concursants, què passarà cada setmana. La fórmula de la Coca-Cola mirem de fer-la no any rera any, sinó programa rera programa. Que hi hagi elements que marquin la diferència com perquè aquesta relació d'amor amb el públic no s'esgoti.
Tu, com a persona que t'has dedicat a la televisió, t'enorgulleix ser la cara visible d'un programa com 'Tu cara me suena', tenint en compte el tipus de televisió que es fa de vegades?
Molt. Però pensa que això ha estat també una constant. És a dir, jo mai he volgut fer un programa que els meus fills es poguessin avergonyir del que he fet. Quan feia 'Crónicas marcianas' hi havia apartats del programa on jo manifestava obertament que jo no hi volia sortir, i no hi sortia. 'La noche de Fuentes i cia.' era el programa pel qual m'havia estat preparant tota la vida. Fer el 'Caiga quien caiga' era una cosa que m'atreia molt. I 'Tu cara me suena'... pensa que el que jo faig amb el Bruce és la dinàmica del programa, i això jo ja ho feia des d'abans: un tio més o menys conegut imitant algú superconegut com l'Springsteen i que el públic jugui a dir 'vinga va, doncs anem a veure com va això, no?'. I aquest és l'esquema. Aquesta alquímia és una cosa que sempre he intentat que fos d'aquesta manera amb un resultat que fos per tota la família o que no pogués mai ser una càrrega extra pels meus fills.
De fet, els programes que més estan funcionant, 'Tu cara me suena' o 'Pasapalabra' a Antena 3, 'Masterchef' a TVE, Eufòria' a TV3, són programes que no et fan sentir vergonya i pots veure en família... Perquè segons quines èpoques, no es podia veure pràcticament res de la televisió...
Jo crec que és el que queda. Quan tu treballes en un mitjà mainstream, el que cal és intentar arribar a tothom i que tothom se senti còmode mirant allò. Però que les cartes del joc siguin netes i tothom les entengui de bones a primeres per si et compren l'oferta o no.
Parlaves dels teus fills, un d'ells va sortir a 'Tu cara me suena', fa anys, molt petit...
Sí! Tenia 10 anys en aquell moment! Imagina't, portem 11 anys i crec que va sortir a l'edició 2. Toco la guitarra amb ell, i a la meva filla la vaig a veure jugar a futbol.
La saga dels Fuentes com la tenim?
Bé, bé, cadascú, vaja, el que hem tingut molt clar tant la meva dona com jo és educar-los amb que tinguin criteri propi, no condicionar per res el seu futur, que triïn el que volen fer i la veritat és que fa patxoca. Soc molt fan dels meus fills i de la meva dona (Clara Cabezas, que treballa a TV3).
També fas la sensació de ser una persona que quan una cosa se't posa entre cella i cella, patapam. Fa mil anys, amb lo de les veus, 'Crónicas marcianas'. Després t'has guanyat la vida, i molt bé, fent de presentador. T'agrada el Boss i cantes i fas tributs d'Springsteen. El repte de la revista 'Men's health', que foties enveja de veure't...
Bueno, no ens veuen, però he de dir que ara el Dario està bastant millor que jo, el cabró, hahaha. És que jo, per fer les coses a mitges, no les faig. Pateixo molt. Si foto una cosa i no està bé, l'autoturment serà molt més gran que qualsevol altra cosa. Per tant, anar de farol no és una cosa que faci molt. Ni en el pòquer ni en la vida. Perquè em faria tanta vergonya ensenyar les cartes i no tenir res... Segurament és el sentiment que explica aquest perfeccionisme.
Perfeccionisme és una de les seves virtuts quan seu a una taula de pòquer. I si 'Tu cara me suena' és un èxit, el que també ho és són els campionats de pòquer i els tornejos, una cosa que l'apassiona i que hi va sempre que pot. Això sí, ell té clar que...
...Quan jugo, una de les coses que m'importen és que hi hagi bon rotllo a la taula. Però si veieu que faig 'all in', vigileu, hahaha.
D'on et ve aquesta passió pel pòquer?
De fa jo crec que més d'una dècada, vora quinze anys. I fruit de jugar amb col·legues quan no estava de moda això de tenir fitxes i tenir una caixa del Bellagio (el famós casino de Las Vegas) et semblava qui sap què. I amb un grup d'amics vam veure que era un bon motiu per trobar-nos, passar l'estona, jugar-te el sopar o alguna cosa d'aquestes. I aquest vincle l'hem mantingut. I és clar, en dies com avui...
I és que en dies com avui participa a un torneig de pòquer al Gran Casino d'Aranjuez, en el marc de la Gran Final del Winamax Póker Tour que ha aplegat més de mil persones, amb sucosos premis i 24 tornejos paral·lels que s'han disputat en quatre dies (ell encara no ho sap, però no va fer massa bon paper, quedant eliminat a les primeres de canvi)...
No soc carn habitual de casino, però els tornejos sí que m'agraden molt.
Què t'agrada d'aquest món, d'aquest joc?
Jo intento veure-li a gairebé tot, no sé si serà la cosa aquesta romàntica o que li dono massa voltes al tarro, però li intento veure una part filosòfica: i aleshores, el fet que tu tinguis unes cartes d'entrada, que no has triat, s'assembla molt a com compareixes a la vida, no? I hi ha un moment on aquelles cartes, que poden semblar bones, dolentes o regulars, tenen el seu moment, i si tu les saps jugar bé...
Fins i tot un 2-7 (la pitjor mà d'entrada al pòquer)?
Amb els col·legues juguem a que si guanyem amb un 2-7, tota la taula pringa, de manera que no és una mala mà. Fixa't com un 2-7, la pitjor mà del pòquer, també es pot convertir en una bona mà, perquè té un atractiu extra que fa que tu la juguis diferent (amb amics). Per tant, l'actitud també és molt important, com a la vida.
En què creus que tu, per com ets de caràcter, se't pot donar bé, per com ets, un joc com el pòquer?
Jo soc capricorn, suposo que aquesta cosa pacient, i vinga, i d'estudiar-ho tot molt, suposo que m'ha ajudat.
El fet que tu, el Gerard Piqué, el Neymar... gent que heu destacat en d'altres professions, jugueu i us agradi el pòquer, a què creus que respon? I com creus que ho entoma la gent anònima que juga a pòquer? És un al·licient, un plus afegit veure-us a vosaltres?
Com tot pot ser positiu o negatiu. Hi ha qui et veu en una taula i automàticament, el que li fa il·lusió és tombar-te a tu. Amb la qual cosa pot ser que tu, fins i tot jugant bé, quedis eliminat per un tio que simplement vol tenir aquesta medalleta a sobre, no? També pot ser que hi hagi algú que et vegi i potser hi hagi un plus de respecte que faci que no vagi a algunes mans. Com la popularitat, que és collonuda amb algunes coses, et troben taula al restaurant, però després hi ha qui et diu a la cara '¡a mí no me gusta este programa!'.
Se't veu tranquil, content amb tu mateix...
Amb els anys jo crec que és bo revisar coses que no han anat bé, millorar-te... és un esforç que està a l'abast de tothom, deixant l'orgull de banda i deixant altres coses. Te n'has d'adonar de les coses que no has fet bé, quedar-te amb les que has fet bé i seguir per aquest camí, que al final aquella estona que passes amb algú sigui profitosa per l'altre i aquí és on estic. Qualsevol altra cosa, fruit de les angoixes o d'altres coses, moltes vegades no et fa treure la teva millor versió. Però sí, ara estic content. Quan has vist tots els colors de la pel·lícula, dius: 'A mi m'agrada jugar aquí'. T'ho agraeixo perquè m'ho he treballat i s'ha de seguir treballant. És com una mà de pòquer, pots haver fet una bona mà i després en ve una altra que l'has de jugar bé. Si no estàs atent sempre... cap a casa.
La penúltima: tu fas tribut al Boss moltes vegades... Per quan un tribut també a Franco Battiato, que també sé que t'agrada molt i a nosaltres ens encanta?
A mi em falta nas per fer de Battiato, hahaha. Amb el Bruce ho tenia millor, tenia ja una certa semblança i no cal tanta disfressa... I musicalment és molt complet, té unes melodies i unes harmonies fins i tot més complexes que les del propi Springsteen.
I la última: si alguna vegada coincidim en una taula de pòquer, dona'm una pista per saber que si fas una determinada aposta, no hi he d'anar per no perdre...
Hahahaha... Soc molt evident... Ho notaràs de seguida, no pateixis, ho veuràs clar.