Últim 'Joc de Cartes' de l'any, última cita amb el reality i concurs culinari de TV3. Marc Ribas visitava La Cerdanya, d'on ha tornat amb sensacions contraposades. Eufòric pels resultats d'audiència, un nou èxit aclaparador: 25'8% i 533.000 espectadors. Rècord de temporada i el segon més vist de la història. Satisfet per haver tastat els plats de la guanyadora, una basca que se'n diu Miren, autora d'un turbot que va fer salivar al xef gironí. I per últim, decebut, trist i fins i tot fastiguejat pel que va descobrir en un local de Puigcerdà. Un autèntic desastre, un sense sentit, una aberració. Sí, adjectius molt durs, però la cosa clamava al cel. O a l'infern.
Sap greu haver de dir aquestes coses d'un noi jove i que sembla tenir il·lusió per aixecar un negoci com l'Enric. Però o la il·lusió és intermitent i de baixa intensitat, o pitjor: va pensar que això de posar un restaurant era bufar i fer ampolles. Que amb dos pals, un xiclet i un xisquer tindria prou per prosperar; que posant a la carta excentricitats com "carpaccio de ren" aniria directe a l'estrellat, o que no cal controlar cada detall del dia a dia. Bé, detalls: coses tan importants com l'equipament de la cuina, l'ordre, la neteja i la conservació dels productes. Resultat? Un desgavell. Aquest era el panorama d''El Gat Negre' i les votacions dels seus rivals. Pobríssim.
La cuina, el menjar i la conservació dels aliments espanten en un restaurant de Puigcerdà
Aquest local, ubicat en un indret privilegiat de la capital de la Baixa Cerdanya com el carrer Major, a l'alçada del Campanar de l'antiga església de Santa Maria, té mal d'ull. Per això, que li diguin 'Gat Negre' té la seva gràcia: cap dels negocis que allà s'han instal·lat hi sobreviuen. I fa l'efecte que aquest seguirà el mateix camí, si és que no hi ha un cop de timó radical. Fins i tot un miracle. Només en posar-hi un peu a la cuina, els rivals van veure que això no tenia cap ni peus: "M'he quedat perplex. Cuina rònega, rudimentària, amb unes instal·lacions que no són ni instal·lacions. No està condicionat per treballar ni per tenir els productes en condicions", en deia un. La Miren, que té amistat amb l'Eduard, l'amo, tampoc podia salvar-li la cara: "Jo no podria treballar aquí". Ni dinar. El menjar era incomestible, tot tenia el mateix gust a nevera. Menció especial a un pastís de formatge. I un detall: per no tenir, no tenia ni forquilles de veritat. Eren miniforquilles. Pèssim.
Esbroncada sense miraments de Marc Ribas a un dels concursants de 'Joc de Cartes'
Totes aquestes veritats se les van dir a la cara al seu responsable, que sortia amb excuses de mal pagador. Com allò de "el gos s'ha menjar els meus deures" de quan anaves a escola. Que si la cuinera habitual s'havia posat malalta i havia vingut una amiga a ajudar-lo. Què bonic tenir amics així, a qui col·loques el mort quan quedes retratat. La pobre dona era la causant del Vietnam culinari que regnava aquell restaurant, clar que sí. En aquest punt, però, Marc Ribas va tallar el programa. Aturin màquines. Això no es pot permitir, que diria en Núñez. Esbroncada, repassada, allisada. Hi ha molts sinònims per definir el que va fer el xef i presentador, obrint-li els ulls a l'Enric. "Perdona'm, eh?, però t'he de dir una cosa. Aquest pastís de formatge no estava malament perquè no hagués vingut la teva cuinera. Estava tot mal conservat, estava tot barrejat a dins de les neveres, tota la conservació dels aliments era un cristo. Perquè tu no mires les neveres. O tu no saps com s'ha de conservar. No tens obligació, de moment. Però l'has de començar a tenir. Perquè la teva obligació és que el negoci funcioni i que no perdis calers". El missatge, claríssim. Manca saber si haurà causat l'efecte desitjat en el seu destinatari. Si més no, va semblar que sí.
Una bona esbroncada per acabar l'any. Està ben trobat: passarà a molts sopars de Cap d'Any. 'Joc de Cartes' sempre encerta.