Que 'Joc de Cartes' porti set temporades en antena a TV3, més les edicions especials d'estiu, parla de l'èxit del programa presentat per Marc Ribas. Els números, també. Un dimecres més, líder indiscutible. Les dades són més discretes que la setmana passada, un 18.9% de quota i 357.000 espectadors de mitjana, però inassolibles per a la competència, que és del que es tracta. No defalleix. I bona part de la "culpa" és de l'equip que no es veu per pantalla i que pensa els capítols, els concursants i les temàtiques. Anit, per exemple, van treure's de la màniga una bogeria, amb la recerca del millor restaurant singular de les Terres de l'Ebre. La singularitat gastronòmica d'aquest territori de senyes d'identitat tan marcades va ser deliciós. Si més no, com a espectacle. La resta... és més discutible.
Una cafeteria-cocteleria-restaurant amb oferta d'entrepans a Amposta, un local de sushi a Deltebre, i dos establiments de Les Cases d'Alcanar: una restaurant a peu de platja i de llotja, i una peixateria i degustació a l'interior de la localitat del Montsià. Eclèctic? Noooo. Les Cases va monopolitzar el millor i el pitjor de la nit. Perquè va guanyar 'Les Palmeres' en un final molt ajustat, i perquè la Magda, l'ama de la peixateria, era tot un personatge. Passarà a la història del programa per moltes raons. Algunes entendridores. D'altres pertorbadores. I una cirereta desagradable. Sap greu, la veritat. Però va passar així.
La Magda, la Lydia Lozano nostrada, va ser generosíssima amb les puntuacions dels rivals. Massa. Va posar deus i nous a dojo, especialment al Paolo, el dels entrepans. No cal dir que la resta no la va correspondre, i es va emprenyar. Però vaja, que al marge de voler guanyar els dinerons del premi, la penya tenia papil·les gustatives, vista, olfacte i fins i tot oïda. I malgrat les seves bones intencions, emotivitat en recordar la família, i la suposada experiència manipulant el peix, feia aigües per tot arreu. Si això no fos prou, la Magda és d'aquelles persones amb sensibilitats esotèriques. Va passar els àpats parlant d'esperits i presències fumudes, obsessionada amb una altra restauradora que pobra, al·lucinava. Doncs mira, on va haver-hi presències del més enllà va ser a casa seva, a l'interior d'un espectacular calamar a la planxa que en Marc Ribas va haver de tornar a la cuina. Per brut, per impresentable. Allà hi havia coses. Ous i derivats. El desenllaç, fastigós.
Després d'excusar-se dient que l'ajudant havia netejat malament la peça (recordin: ella és la mestressa i peixatera de tota la vida), va tenir els sants d'allò de retornar el mateix calamar, a mig tallar pel xef Ribas, després que algú li passés un ganivet per l'interior, retirant una part de tot allò que va SEMPRE a les escombraries. No va canviar la peça, no. Tampoc la van rentar minuciosament. Indigne. Seguia brut. La cara de Marc i la seva gesticulació ho deien tot. I la sabrejada final amb el compte va acabar de matar-la. La xarxa s'hi abona en massa. Magda, així no.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!