El Versió RAC1 és el programa de ràdio més escoltat de les tardes a Catalunya per moltes raons. Per començar, evidentment, pel talent davant i darrera el micròfon del seu cap visible i director, el gran Toni Clapés. Però no és l'única clau perquè la cosa qualli a la perfecció. La resta de col·laboradors i seccions, barrejant informació pura i dura amb entreteniment i moments hilarants de ràdio, són la cirereta del pastís. Els únics senyor Marcel·lí i senyor Bohigues, els genis Oriol Cruz i Judit Martín, la meravellosa Montse Llussà, a qui els oients tenen moltes ganes de tornar a sentir, l'Ernesto Ekaizer o el millor col·laborador, observador, crític i escriptor que hi ha en aquest país, Sergi Pàmies, parlant com ningú sobre cinema. I tants i tants altres...
Aturem-nos, però, en un altre dels membres destacats de l'equip del Clapés, a qui veuen al costat del director del programa decorant l'arbre de Nadal. Un periodista molt estimat pels companys d'equip, per tota l'emissora i pels oients, i que porta ja molts anys treballant a RAC1. Algú amb una bonhomia que tomba, professional de cap a peus i que precisament, és qui pren el relleu i substitueix el Toni quan aquest ha hagut de faltar per algun motiu. Parlem del gran Marc Serra.
Les seves entrevistes úniques a persones que temps enrera van ser uns veritables ídols i als quals els hi havíem perdut la pista amb els anys, sempre fan pixar de riure, amb ell aguantant el tipus, els seus comentaris enginyosos, les seves intervencions precises... Un exemple de bon locutor, de bon periodista i de bona persona. En Marc, més enllà de la seva participació al Versió RAC1, també té un podcast imperdible a l'emissora, Tranquil·la ment. Psicologia de proximitat, com diu ell, al costat de Xavier Guix. I més enllà de la seva feina, s'estima la seva llengua, el català. Fa poc, es va fer ressò i va aplaudir un vídeo que s'ha fet viral de com un noi els hi dedica una bufetada rera una altra als haters del català:
Ara, ha estat ell qui ha viscut en la seva pròpia pell una catalanofòbia injustificable i vomitiva. Explica el periodista que "He comentat en català un notícia d’un mitjà internacional. He rebut molt d’amor", diu amb ironia, per després deixar les coses clares i dir una frase que ens hauríem de tatuar tots al front quan patim situacions d'aquestes: "No ho podem normalitzar". I té tota la raó del món. No es pot normalitzar que quatre hiperventilats indocumentats vomitin el seu odi miserable a xarxes quan algú gosa parlar en la seva llengua, en aquest cas, el català. No es pot normalitzar que perquè hagi comentat una notícia internacional en català rebi missatges com els que ell mateix publica, on li diuen frases abjectes com: "A nadie le importa tu catalán. Habla español que eres ciudadano del reino de España", "El catalán es un dialecto hablado por cuatro paletos", "¿Porqué éste escribe como retrasado?" (li diu algú que no sap ni escriure '¿Por qué?' separat) o "Escoria son aquellos que se sienten con derecho de adoctrinar niños y limitar las enseñanzas de las generaciones siguientes con propósitos políticos, propósitos golpistas y separatistas":
No cal afegir res més. Si els hi molesta sentir parlar en català, que s'hi posin fulles, que traduït per ells, perquè ho entenguin bé, vindria a ser dos piedras. Bravo pel Marc. A les imbecil·litats, res millor que respondre amb ironia i fermesa. I el Marc Serra ha respost amb les dues coses. Clar i català.