Mariano Rajoy és un recordman, un home de rècord. L'ex president espanyol és únic: el primer mandatari tombat per una moció de censura des que s'instaurés la democràcia. Ningú havia assolit aquesta fita fins aquell 1 de juny de 2018. El del PP va caure per la sentència del Cas Gürtel i va haver d'abandonar la Moncloa en contra de la seva voluntat, desnonat per Pedro Sánchez. Era la fi política d'en Mariano, que se'n tornava a Santa Pola i a la seva feina com administrador de la propietat. També la fi dels seus discursos marca de la casa, plens de frases absurdes, de raonaments delirants, de xous més propis d''El Club de la Comèdia' que del màxim representant d'un país. Imaginin com va ser la cosa que fins i tot un programa infantil de TVE va dedicar un capítol a l'anàlisi de frases com "España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles" o "es el vecino el que elige el alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde". Estem de sort, però. Rajoy president ha "mort", però tenim al Rajoy periodista. De traca.
El gallec ha fitxat com a columnista especialitzat en el mundial de futbol. Analitza els partits de la selecció de Luis Enrique, i ho fa amb una clarividència i una facilitat expressiva que, si més no, confirma una cosa: les escriu ell mateix, no té cap subordinat fent-li la feina bruta. Aquest és un punt a favor d'en Mariano, sens dubte. La mala notícia? Què és l'únic aspecte que mereix un elogi. La resta és d'un nivell paupèrrim, pobre, ínfim. I alhora, espaterrant. Que l'esmentat digital gosi de publicar-li els articles només pot voler dir dues coses: o genuflexió o ganes de fer clics al preu que sigui. Perquè segur que en fa, de visites. Un espectacle humorístic com aquest no es troba sovint a la cartellera. I el públic ho sap.
Mariano Rajoy ha debutat com a periodista esportiu comentant els partits d'Espanya
El dia del seu debut no va decebre els incondicionals del marianisme. "Costa Rica es Costa Rica, pero Arabia Saudí y Japón eran Arabia Saudí y Japón y fueron capaces de ganar a Argentina y Alemania. ¡Cuidado! El siguiente es Alemania, y Alemania es Alemania". Llàstima que no incorporés a la seva diatriba un dibuixet o decoració de P-5, li hauria anat de perles i hagués quedat molt més lluïda la cosa. És l'enfant terrible de l'oratòria, però ningú esperava adonar-se de tot el que havíem perdut durant tots aquests anys sense el Rajoy comentarista esportiu. Visió, anàlisi, rigor, context, verbigràcia, coneixements. Era el Messi de la ploma i la pilota, i nosaltres sense saber-ho. Però mai més. Va entrar per la porta gran.
Rajoy se supera a si mateix: el text de l'Espanya-Alemanya el converteix en la riota de les xarxes
4 dies després d'aquella experiència d'iniciació, els autèntics fans del futbol i de la selecció esperaven la nova incursió periodística d'en Mariano. De fet comencem a pensar que importa més la seva columna que el propi partit, el resultat o els gols. Rajoy ha complert amb escreix. Té l'ego pels núvols i la barra de dimensions colossals. Només així pot triar com a títol que "Alemania me dió la razón". Autobombo: "Hace unos días, en mi comentario, dije que Alemania es Alemania y creo que Alemania me ha dado la razón". Aquest és l'element més fi del text, la resta fa empal·lidir la professió periodística i futbolera: li poden fer una ullada aquí. Tranquils, no és gaire llarga. Mariano sua poc, només quan fa power walking. La xarxa es peta de riure, és la riota màxima.
Mariano acaba amb un "hay que ser optimista, porque ser otra cosa no sirve absolutamente para nada". Parla de la selecció, però també de si mateix. Filòsof. Crac.