Probablement, aquest dimecres 28 de desembre tothom estigui parlant d'una celebrity de Vallecas que d'aquí a tres dies farà les campanades per Antena 3. I és que Cristina Pedroche està embarassada. Ella i la seva parella, el xef Daviz Muñoz seran pares del seu primer fill l'any vinent. Ens sumem a les felicitacions a la parella. Però per En Blau, el vallecà il·lustre que es mereix un monument i tots els aplaudiments i elogis del món no és la presentadora, sinó Miguel Ángel Sánchez Muñoz. Als seus 47 anys, però, és més conegut per un altre nom, Míchel. Quan era jugador, estrella del Rayo Vallecano, li deien el niño de Vallecas, i ara que ja fa temps que ha penjat les botes, és un dels millors tècnics de Primera Divisió, fent que el seu Girona, en el retorn a la màxima categoria, somiï amb mantenir-se i continuar la temporada vinent a l'elit del futbol espanyol.
Ídol de l'afició gironina, Míchel no només és un entrenador amb un talent descomunal. Míchel no només és un tècnic amb un carisma entre l'afició i els seus jugadors que tomba. Míchel no només és un entès en la matèria que demostra setmana rera setmana com es pot jugar de meravella al futbol sense tenir Mbappés, Modrics o Lewandowskis. Perquè més enllà de les seves virtuts a les banquetes, que en són moltíssimes, Míchel és una d'aquelles persones amb les idees clares, voluntat d'integració, agraïts eternament al lloc que l'ha acollit i amb una voluntat ferma d'aprendre els costums i la llengua d'allà on va. I el que hauria de ser un fet habitual, lògic i que no calgués destacar, malauradament continua sent una rara avis, sobretot, tenint en compte com se les gasten en segons quins indrets retrògrads de les espanyes.
Fa dues temporades que és l'entrenador del conjunt gironí, i des que va aterrar a Catalunya, des del primer dia, s'ha mostrat disposat a aprendre català, a aprendre els costums i la cultura de terres gironines, a respondre els periodistes en sala de premsa en català, per molt que s'equivoqués al començament o que no recordés com es deien algunes paraules. Íntegre, educat, respectuós amb qui l'envolta i amb el que l'envolta, considera que el que fa, aprendre la llengua d'allà on va, hauria de ser el més normal del món: "No es nada extraordinario. No es nada importante. Es lógica pura", deia a RAC1. "Lo haríamos todos. Si fuésemos a Inglaterra intentaríamos aprender inglés lo más rápido posible para poder comunicarme en un sitio que a mí me hace feliz. Y para ser más feliz, cuanto más esté con la gente, mejor.Y para estar con la gente tengo que tener un diálogo con ellos. Si no, es jodido". Chapeau. Tant de bo tothom fes com ell. Però ja se sap com comencen a treure bilis per la boca molts catalanòfobs a la que senten parlar en català.
Després de l'aturada pel Mundial de Qatar, l'activitat a la Lliga es reprèn aquest cap de setmana, amb un partit molt especial per obrir la darrera jornada d'aquest 2022. Un Girona-Rayo Vallecano a Montilivi on s'enfrontaran l'equip actual que entrena Míchel amb l'equip de la seva vida. Amb motiu d'aquest partit l'han entrevistat al diari As, on a banda de qüestions futbolístiques, han incidit en la seva (feliç) vida a Girona. "A nivel personal... ¿Ve club mejor que el Girona para echar raíces?". Resposta sincera: "Me siento muy feliz aquí, muy identificado con el club, la idea y el proyecto. A día de hoy no veo un sitio mejor que este. Girona es una ciudad maravillosa, estoy en un club increíble y soy muy feliz. Estoy muy agradecido y por eso quiero devolver todo lo que me están dando". Evidentment, es pregunten pel seu català, i li pregunten com veu ell que "Algunos todavía se sorprenden de verle hablar catalán". La seva resposta hauria de ser ensenyada com a exemple de tolerància, sentit comú, empatia i respecte: "Es un poco la educación que me han dado, en Vallecas somos acogedores. Es un barrio obrero, en el que ha habido mucha inmigración y siempre hemos sido un barrio abierto, de la calle y de respetar a todo el mundo y abrazar todas las culturas. Por eso cuando vine aquí intenté meterme en la cultura catalana y en la de mi ciudad, que ahora es Girona. Me siento como en casa".
Míchel, meravellós.