No sabem la sort que tenim els culers de comptar amb tants bons professionals encarregats de fer-nos arribar via ràdio o via tele els partits del Barça. Que Catalunya és terra de narradors descomunals és un fet comprovable fàcilment. Des del mestre Joaquim Mª Puyal fins al meravellós Joan Mª Pou, que ja porta 25 anys sent la veu dels partits del Barça a RAC1, o a l'altra banda de la Diagonal, amb el Bernat Soler a Catalunya Ràdio, passant per cracs com el Lluís Flaquer a la Cadena Ser, o el gran Manolo Oliveros a la COPE, els aficionats blaugrana podem estar tranquils a l'hora de sintonitzar una emissora o un canal de TV per veure i sobretot, sentir, els partits del nostre equip. I d'un temps ençà, hi hem de sumar a l'equació un altre professional como la copa de un pino. Un home amb una veu hipnòtica, talentós, que narra els partits de manera impecable, i que molts se sorprenen quan els diu que és català. Concretament, de Sant Boi de Llobregat. Aquesta veu.

El propietari d'aquesta veu inconfusible és Miguel Ángel Román, la veu dels partits del Barça a DAZN (i també d'EA Sports). Però també, del Reial Madrid o l'Atlètic de Madrid. Aquí el tenen, al costat dels seus companys en les retransmissions dels partits de la plataforma, feliç de poder-se dedicar a cantar gols, una de les coses que més alegres a milions de persones quan segueixen els partits dels seus equips:

"Ara molta gent està dient: 'Hosti, aquest tio és català?'", diu el Roger Escapa a El Suplement de Catalunya Ràdio en saludar-lo. I ell reconeix que "Sí, és veritat, em passa molt. Quan vaig a algun lloc i parlo en català, la gent se sorprèn perquè no tinc accent català, tinc un accent neutre. Soc de Sant Boi, militant del Baix Llobregat, hi continuo vivint. I si tot va bé, moriré a Sant Boi". Fa anys que és la veu dels partits de DAZN, però aquesta veu brutal ve de la ràdio, que era el que ell volia ser. Un Román que s'ha adaptat a la TV... i al que li ha portat la vida. Com els seus tresors, les seves filles. D'elles n'ha parlat de manera sincera, commovedora, que ha emocionat els oients. Abans, però, reconeixent que la banda sonora de la seva vida és el grup Mecano, "grup que m'ha marcat, que m'acompanyava de petit, d'adolescent i d'adult".

Per ser un bon narrador, has de narrar amb talent, però encara més important, amb sentiment. I el Miguel Ángel és dels que hi posa, i molt, i no només quan retransmet partits. En la seva vida, els sentiments també són el més important, per exemple, els que li provoquen les dues persones que més estima del món, les seves filles... "De la petita he vist que en parles molt", li deixa caure Escapa. "Molt. I de la gran també. Però em sap greu que la gent sempre em pregunta per la petita, per l'Ares, que té autisme, té discapacitat, i no tant per la gran, la Norah, que té 21 anys i fa tercer d'Educació Infantil, afortunadament no seguirà les meves passes", diu sorneguer. La petita va fer 14 al novembre. "Com ho porteu?". Resposta: "Des de fa molt temps, molt bé. Vam passar un temps complicat, quan ens van donar el diagnòstic de l'autisme, quan tenia dos anys. El cas de l'Ares era un cas molt clar. Van ser un-dos anys molt difícils, es produeix un terratrèmol en la teva vida".

El Miguel Ángel és colpidor en obrir els seus sentiments: "Jo sempre dic que és com si caigués una bomba nuclear al teu entorn familiar. Tot canvia. I quan és un autisme de grau 3, el grau més profund... la vida et canvia absolutament. La nostra filla també té un grau 3 de dependència, viurà amb nosaltres tota la vida, no és autònoma... Has de fer un procés d'acceptació. El vam fer sense que el matrimoni trontollés. I ara som feliços. D'una manera que no havíem previst, aprenent a valorar les petites coses, els petits avenços". Reconeix i emociona quan destaca que "sortir a passejar pel carrer amb certa tranquil·litat és una festa". O "anar al Born a menjar-se un croissant, perquè li encanta". "La meva filla no parla, no diu ni una paraula. Al principi, algun 'papa' o 'mama', però va desaparèixer el llenguatge. Es comunica amb una tablet o criptogrames". Román confessa que "Parlar obertament de la discapacitat de la nostra filla ho hem fet, no com estratègia, com a altaveu, per generar consciència, sinó perquè la discapacitat forma part de la vida. Per què he d'amagar la discapacitat de la meva filla? No té cap mena de sentit. S'ha de parlar per fer camí cap a la inclusió, mica en mica".

Una conversa emocionant, i imprescindible.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!