Madrid palpita per la sessió d'investidura de Pedro Sánchez. PP i VOX han portat les protestes de Ferraz al Congrés dels Diputats. Sortosament, no hem vist Feijóo cremant contenidors al faristol del parlament espanyol. S'ha conformat en la violència verbal, moral i intel·lectual, així com l'espectacle de pati de col·legi. Les escenes de l'imminent líder de l'oposició i dels seus supporters parlen per elles mateixes. No cal descriure-ho gaire. Ja està. Passarà ràpidament a la paperera de la història, com el seu orador.
Qui segur que tindrà una pagineta a la futura enciclopèdia de la humanitat és un altre orador. Bé, orador. Cantant vingut a menys, com la seva veu minvant, però una esbalaïdora capacitat per agitar a les masses amb argumentaris entre delirants i inversemblants. Miguel Bosé, sí. La tindrà, la menció, com a artista d'èxit, com a icona pop d'una generació. Però també per l'espectacle mundial que ens va regalar durant la pandèmia del coronavirus. El desgavell de Bosé va ser de tal magnitud que molts se l'imaginen amb el casc casolà de paper d'alumini, assegut a la butaca de la seva mansió a Mèxic, acaronant un gat mentre contempla l'ocàs des de la finestra amb la mirada perduda.
Aquella inflamació cognitiva va anar dissipant-se a mesura que “la normalitat” va tornar a instal·lar-se en la societat, amb algunes rèpliques intenses, més d'un cabreig, més d'un numeret en públic. Però després va arribar certa calma, només pertorbada per afers íntims i familiars, com el seu conflicte amb Nacho Palau i els fills que van gestar per subrogació, les memòries, la seva tornada a televisió i, recentment, la cosa dels biopics, les docu-sèries i els assalts. Ha mantingut la línia de no ficar-se en tots els tolls que trobava pel camí, contenint-se. Però miracles, a Lorda. És impossible caminar perpètuament pel filferro i no fotre's una nata. En Miguel ha sucumbit als seus dimonis interns i ha esclatat. Per què? Per culpa de Perro Sanxe.
Bosé, el pijama, el barret de paper albal, el gat i el colacao estan revolucionats des de fa dies pel panorama polític. I aquest dimecres, amb la sessió en marxa, s'ha tret el morrió i ha passat a l'acció. Amenaça directament a Pedro Sánchez amb el refrany més clàssic, aquell que diu “arrieros somos (y en el camino nos encontraremos)”. Imaginin l'escena, Miguel contra Pedro, xisclant amb un fil de veu terrorífic, dient coses fatxes. “La traición se paga, y se paga pronto y muy cara”. Va sense frens. “Apoyo absoluto e incondicional a toda la gente que baja a las calles a pelear por su soberanía, su identidad y su país, siempre”, diu el patriota expatriat. Segur que coneix a molts dels que passen per Ferraz, són molt de la seva corda. I la cirereta? Una lloa a Josep Pedrerol pel que va dir a Pablo Motos a 'El Hormiguero'. L'acudit s'explica solet.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!