Miñi Núñez és moltíssimes coses. I totes bones. És un cantant com una casa de pagès. Talent, personalitat, actitud i compromís quan puja damunt d'un escenari o quan entra en un estudi de gravació. La seva veu preciosa, el ritme de les seves cançons més mogudes o la sensibilitat de les seves peces més personals i intimistes ho demostren, com la insuperable Escriurem dedicada als companys d'acadèmia, un cop va sortir del programa que li va donar una empenta en la seva carrera professional com a músic, Operación triunfo. Un tema que emociona sempre que l'escoltes, com els afortunats que vam ser l'any passat en un Palau Sant Jordi ple fins a la bandera i el vam veure al costat d'un dels concursants d'Eufòria, en Chung-Man:
Més enllà de la seva faceta amb un micròfon a la mà, també hem comprovat, d'un temps ençà, precisament des que copresenta Eufòria a TV3 al costat de la Marta Torné, que a ell, això de les càmeres, no l'imposa gens. Tot el contrari. Sembla que hagi nascut per parlar als espectadors. No té vergonya, és espontani, divertit, empàtic i la càmera l'estima. Segur que d'aquí a no gaire confiaran en ell per presentar algun programa tot sol, perquè ho fa de meravella.
Però és que més enllà de la seva vessant professional, els que tenen la sort de conèixe'l bé diuen d'ell que és un tros de pa. Mai amb un no per resposta, sempre amb un somriure d'orella a orella que enamora, sempre atent, educat i amb una humanitat desbordant, el bo d'en Miki és d'aquelles persones que t'emportaries a casa, que totes les mares i pares voldrien com a parella de les seves filles, i que voldries ser amic seu i anar a fer una birra, perquè dona un bon rotllo que tomba.
Per això sorprèn que hi hagi persones que es pensin que en Miki és un esquerp, un pocasolta o algú que es pensa qui sap què i que mira la resta per damunt de l'espatlla. Perquè és tot el contrari. Però hi ha qui no entén (o no vol entendre) segons quin context, segons quines situacions on potser en Miki està tan concentrat que no se n'adona de res més, i hi ha qui confon això amb mala educació. I és el que li acaba de passar quan anava caminant pel carrer amb uns cascos a les orelles.
Revela ell mateix en un Stories a les seves xarxes socials que "Yo creo que la gente se piensa que soy más gilipollas de lo que soy, por lo que me acaba de pasar por la calle, una cosa increible", diu ell. Explica que "yo por la calle voy con los cascos y 'cancelación de ruido' y así". I com és así? Amb un somriure, fent rialles sonores i la mirada perduda. Per què?: "Porque voy escuchando 'Nadie sabe nada' de Berto Romero y Andreu Buenafuente y entonces yo me río, y estoy en mi mundo". L'entenem perfectament. És impossible escoltar el programa d'aquests dos genis i no esclatar a riure.
Continua en Miki revelant quin incident acaba de viure i què li acaba de passar en una d'aquestes sessions de passeig mentre es pixa de riure amb el Berto i l'Andreu: "Una señora hoy me ha agredido por la calle, me ha dado un golpe en el hombre y me ha dicho: 'Es la tercera vez que te encuentro por la calle y la tercera vez que me ignoras, eres un maleducado'. Y entonces he pensado: 'Dios mío, tengo que explicar esto'. llevo esto (els cascos) y no escucho a nadie. Lo siento muchísimo señora". Miki Núñez, meravellós. Disculpant-se, quan tampoc no hauria de fer-ho, i demostrant tenir molta empatia, fins i tot, amb una senyora que l'increpa pel carrer.
Miki Núñez escolta Nadie sabe nada... i aquesta senyora esperem que ara ja sàpiga un cosa: que en Miki, per molt que no la saludi, és un tros de pa. I que si no la saluda, és perquè està concentrat en el que escolta... Seria bo que el pròxim dia que se'l trobi, més que anar-lo agredint i donant-li cops indignats a l'espatlla, el saludi amb un somriure. És el que es mereix algú amb la bonhomia del Miki.