És una tradició: mentre l'Espanya en blanc i negre plora l'aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, alguns dels seus cadells convertien les llàgrimes en ira, ràbia, pallisses i persecucions. Ha estat, és i serà la seva forma de recordar el seu pare, avi o tiet ideològic: perseguir i atonyinar els diferents. Sortir de caça el 20-N ha estat un ritual per als més exaltats, i no són pocs els que l'han patida en carn pròpia. Un exemple penós però molt clarificador: el que va viure Miquel Ripeu el 1998 a Madrid, sortint d'una funció de teatre.
exaltació franquista al Valle de los Caídos / EFE
Tomba Franco Mingorrubio - EFE
Ripeu és català, nascut a Castelldefels, negre i de família guineana. Qualsevol d'aquestes característiques el convertien en un objectiu molt llaminer per als exaltats filofeixistes. I així va ser: "tuve que salir corriendo perseguido por los fachas, porque se les había muerto Franco un 20N y lo querían celebrar pegándome una paliza". Tan trist, però també tan senzill. L'actor, famós per les seves imitacions a Crackòvia, Polònia o Late Motiv (on va fer un gag molt recordat sobre Carrero Blanco), és també un declarat antifranquista: perquè és assenyat, perquè coneix la persecució i perquè sap que, tot i estar enterrat (de nou), "Franco sigue muerto. Los fachas están en el congreso". Els mateixos, potser, que fa dues dècades l'amenaçaven.
Miquel Ripeu actor / ripeu.com
Haurem de demanar Ignacio Garriga què pensa d'aquesta vivència tan dolorosa. Curiositat, només.