Mònica López és una de les professionals més estimades i enyorades que han passat pels platós de TV3. La meteoròloga va ser pionera pel que fa a ser una dona que ens acostés la informació del temps a televisió, "un referent per totes les dones que hem vingut al darrera", tal i com ha dit una homònima seva, la Mònica Usart de RAC1. Per això va ser un daltabaix per tothom quan fa 15 anys va dir adeu als espectadors catalans per marxar a donar la informació meteorològica a nivell estatal, a TVE. López ha recordat als micròfons de RAC1, al Via lliure de Xavi Bundó, el seu pas per TV3 i com la va agafar el Tomàs Molina, tot i que a casa no hi comptaven: "'No te van a coger', em deia ma mare, 'porque hablas muy mal'... I és que jo parlo molt ràpid. 'Habla más despacio, que no se te entiende'", reconeix ella. La seva mare és andalusa, nascuda a un poble de Màlaga, i el seu pare, que va morir quan ella era molt petita, era nascut a Extremadura i criat a Sevilla. Però ella sempre té un racó especial al seu cor per a Catalunya.
Després d'un temps parlant del temps, va provar sort presentant el programa d'actualitat La hora de la 1, on a alguns hiperventilats de les espanyes no va agradar una entrevista on li va dir quatre coses ben dites a Rocío Monasterio de Vox, i ara la veiem els migdies amb Ahora o nunca, un espai diari on segons el programa, "muestra la riqueza de España y anima al espectador a disfrutarla y a conservarla para su posteridad. Se trata de un viaje por la riqueza natural, cultural, gastronómica, histórica y artística de España".
Sens dubte, però, els oients s'han emocionat recordant el seu adeu de TV3, quan el Josep Cuní li va desitjar sort en la seva nova aventura professional. Sembla mentida, però ja ha passat molt de temps des d'aleshores: "Va ser un draaama", recorda ella amb un somriure. "Un dia molt especial, jo vaig estar plorant des de les sis del matí, mentida, vaig arribar tard, l'únic dia de la meva vida que m'he adormit, a 'Els matins'. Sense maquillar, faltaven segons, i havien cridat el Dani Ramírez perquè jo no arribava". Però va arribar... i va plorar com una magdalena al costat del Cuní i la Lídia Heredia:
Fa quinze anys d'això. Quinze anys que ja no està a TV3 ni a Catalunya, que es diu aviat, "i la gent em continua recordant moltíssim, és una passada". Bundó li pregunta si s'ha pensat tornar algun dia a Televisió de Catalunya, "T'han trucat gaire vegades perquè tornessis?", vol saber. Atenció a la resposta de la Mònica. Els seus fans, esvalotats: "No... però jo tinc el mateix telèfon de sempre. Si volen, que em truquin, i tant! Podria tornar a Catalunya a fer tele", diu ella mig en broma mig seriosament. "Ara mateix no ho he pensat", i és que com ella mateixa reconeix, "jo tinc la vida muntada a Madrid, les meves nenes viuen a Madrid, van a l'escola a Madrid, però bueno..." I aquest bueno implica una revelació preciosa sobre elles i Catalunya: "....elles parlen català... vaig anar a parir a Barcelona...". "Voluntàriament? Perquè fossin catalanes nascudes a Barcelona?", vol saber Bundó. I ella: "...sí... sí. Soc molt organitzada i van néixer quan tocava. Amb la família aquí..., venim de tant en tant, l'estiu el passem a Catalunya, per Nadal... Parlem en català...".
"Elles què creus que se senten?", li pregunten. I les nenes ho tenen clar: "Elles diuen que són catalanes. Fins i tot tenim un gos que es diu 'Blau'". Des d'En Blau aplaudim que hagin batejat 'Blau' al gos de la família. I que les filles de la Mònica parlin català, se sentin catalanes i haguessin nascut aquí expressament. Una conversa deliciosa. Meravellosa Mònica López i meravelloses les seves filles. Tant de bo la puguem tornar a veure ben aviat a TV3. La trobem a faltar.