Fa un mes ja vam avançar que un dels fitxatges bomba de la graella radiofònica del nostre país de cara a la temporada 2023-2024 el va protagonitzar la meravellosa Mònica Terribas, que ha tornat a Catalunya Ràdio per xerrar un cop al mes amb el Roger Escapa a El suplement. Així, els catalans podem sentir-la enguany per partida doble, a més de a la tertúlia del seu gran amic Jordi Basté a El món a RAC1. La Mònica torna allà on va fer El matí de Catalunya Ràdio, però ara els caps de setmana i en converses delicioses que paguen molt la pena. En el seu re-debut, va emocionar els oients parlant del seu marit, el tècnic de ràdio Sergi Cutillas: "jo l'últim any d''El matí de Catalunya Ràdio', per exemple, que el vam fer després d'un episodi de salut d'ell gravíssim, que va estar a punt de morir, jo vaig mantenir 'El matí de Catalunya Ràdio' perquè sabia que si jo hi renunciava, ell pensaria que jo havia renunciat per ell. I això, ell no m'ho hagués perdonat".
Ara acaba de regalar-nos la segona entrega, on ha fet unes reflexions que tots haurien de sentir, especialment els que són pares i tenen fills en edat adolescent, d'aquells (tots) que es passen el dia enganxats al mòbil, els adults en general (que també ens passem el dia mirant la pantalla) o els que es dediquen a la política al nostre país, en particular. "És evident que els joves prenen exemple de nosaltres", comença la Mònica. I ho diu sent conscient que ella mateixa "tinc una relació molt intensa amb el meu mòbil. A mida que ens fem grans hem de saber quin grau de dependència tenim". La Mònica també és professora, fa trenta anys que està a la Pompeu. Com ha canviat l'actitud dels alumnes amb els mòbils?: "Des de que tenen ordinador damunt la taula, el seu grau d'atenció és multifrontal, no es concentren només en el que tu fas: tenen el watsapp dins, els jocs oberts... Jo faig classe caminant i veig què estan fent". Terribas es planteja en veu alta si "nosaltres com a docents estem fent la interacció amb la tecnologia que capti la seva atenció".
I es pregunta en veu alta una veritat com un temple: "Com vols que als nanos els hi diguis que els hi prohibiràs el mòbil a les aules i no ens haguem plantejat com a societat que en determinades activitats on el nivell de concentració i l'escolta ha de ser molt gran, no hi hagi els mòbils?". I posa un exemple paradigmàtic: "El Parlament, el Congrés i el Senat... Els mòbils dels nostres representants públics han d'estar a les seves mans mentre han d'estar escoltant allò que està passant que contribueix a la construcció dels serveis públics?". I és que és impossible assistir a una sessió en un d'aquests hemicicles sense veure imatges com aquestes, amb la pràctica totalitat dels diputats amb els ulls clavats a les pantalles dels seus mòbils.
Diputats parlant al faristol i la immensa majoria mirant cap avall. Terribas també es pregunta si "és autèntic el discurs que fa aquell polític quan sabem que està intervingut telefònicament pels seus coaches, col·legues, allò que surt a la xarxa, etc... Ens ho hem de plantejar, perquè no se'ns acudiria mai que un cirurgià entrés a un quiròfan amb el mòbil i mentre està treballant, tingués el mòbil a la tauleta per veure si li entra un watsapp. Oi que és inimaginable? Els nanos, si veiessin que al Congrés, Senat, els mòbils es quedessin fora, amb unes bosses segellades i després el recuperen, estarien acostumats a la restricció lògica per concentrar el rendiment". El rendiment i el respecte. Perquè té tota la raó. La imatge dels polítics és penosa. Mònica Terribas, una vegada més, imprescindible.