Els lectors que estiguin llegint aquesta peça i hagin nascut, com servidor, l'any 1975, o pocs anys després, segur que entendran perfectament a què em refereixo i recordaran amb nostàlgia el que ara explicarem. Perquè si van néixer per aquelles dates, significa que a principis dels anys 90, eren adolescents o nens que entraven en l'adolescència. I a principis dels anys 90, quan no hi havia mòbil, Tik Tok, reggaetton i mil sèries que comentar, el que feien els nens a l'hora del pati era jugar. Com ara, el futbol ocupava hores i hores. Però a principis dels anys 90 va prodigar-se per moltes escoles del país una pràctica, un pèl violenta, però en el fons, inofensiva, on molts nens imitaven un programa de televisió que ho petava. Un programa que s'emetia els diumenges a Telecinco, una astracanada que feia les delícies de molts joves, un show grotesc però tremendament entretingut que responia al nom de Pressing Catch.
Amb la narració del gran Héctor del Mar, anaven passant per un quadrilàter diferents lluitadors de lluita lliure, a lo americano, el que allà es coneixia com WWE Wrestling. Tipus amb aspecte estrafolari i nom encara més estrafolari, amb una història de vida fictícia al darrera, com si fos el guió dels personatges d'una pel·lícula, que s'anaven repartint mastegots, tombarelles, cops de peu voladors, sillazos i plantofades inofensives, però força ben teatralitzades, que ens feien pensar als joves que ho vèiem que es repartien de valent, i de debò. Però res més lluny de la realitat. Era tot una bouttade, una mentida, un espectacle teatral, però en lloc d'un Shakespeare, allà es representava una baralla de carrer amb tios de més de cent quilos vestits amb malles i banyadors minúsculs. La llista de noms inoblidables que ara recordarem segur que fa saltar la llagrimeta a més d'un: Hulk Hogan (i els seus mocadors), El último guerrero (que li agafaven teleles agafant-se a les cordes), El enterrador (un tipus amb cara de pal, que no reia ni que el matessin, de més de dos metres), Tito Santana, El sargento Slaughter, Jimmy Snuka 'La mosca', Macho man, Jimmy 'estaca' Duggan, els Hart and Hart Foundation, l'escocès Roddy Piper, Mr. Perfect (aquell amb rínxols rossos llefiscosos), Jake 'El serpiente' Snake, Coco Beware, Ted Dibiase (El hombre del millón de dólares) i el seu majordom Virgil, Modelitos Martel, El marinero tarugo, El Poli Loco, Los Demolition Man, Los Rockeros (un succedani dels Modern Talking), The Nasty Boys o un dels més recordats, Terremoto Earthquake (que el seu cop definitiu era quan posava la pebrotera i la panxa damunt la cara del rival, després de fer saltironets com si arribés un terratrèmol). Absolutament meravellosos.
Com dèiem, molts nens d'aquella època, a l'hora del pati, jugaven a imitar els seus ídols, fent els moviments que feien quan lluitaven. I en aquest sentit, sens dubte, els preferits de la canalla eren Los Sacamantecas, la parella més icònica. Un duo de dos tipus lletjos, de Nova Zelanda, com dos quinquis buscant brega a la sortida d'un bar de carretera, malcarats, sempre fotent cares estranyes, amb la boca torta, com Popeye, amb pantalons de militar, gorra i samarreta negra, que feien un moviment estrany amb els braços, amunt i avall, format per Bushwhacker Butch i Bushwhacker Luke.
I malauradament hem de lamentar la mort del primer. Bob Miller, que així es deia realment, ha mort als 78 anys a Los Angeles, segons ha anunciat el seu estimat company, amb qui van entrar al Hall of Fame de la Lluita lliure: "He perdut el meu amic, germà i company d'equip durant més de 50 anys. Cap dels dos sabíem que serien els nostres darrers dies junts i els seus darrers dies de vida. Si llegissis la història de la meva vida diria que sóc fill únic, però estaria equivocat. En vida vaig tenir un germà i es deia Bob Miller. T'estimo Bob. Fins que et torni a veure", deia en referència a una recent trobada.
Miller estava casat, tenia dues filles i molts nets. Segur que ara, allà on estigui, continua fent combats amb els també difunts El último guerrero, Owen Hart o Umaga. Descansi en pau.