Mort fulminant d'una presentadora catalana ex de TVE i TV3: tumor després de l'estiu

Ha mort, un mes abans de jubilar-se, Núria Gispert, periodista de TVE i TV3. Ha estat una mort sobtada als 66 anys d'un tumor que li van detectar tornant de les vacances d'agost. Ha estat fulminant. S'havia de jubilar el mes que ve, quan el novembre hauria fet 67 anys. Ho explica Antonio Manfredi, que va treballar amb ella a Canal Sur quan Gispert era corresponsal de la TV autonòmica andalusa a Catalunya: "Me despierto esta mañana y tengo un mensaje de su hija Anna. Que Nuria Gispert nos ha dejado para siempre, víctima de un traicionero tumor que dio la cara al volver de las vacaciones de verano y la ha consumido en pocas semanas. Y digo que no puedo creer en Dios porque de existir no habría permitido que todos nos quedáramos huérfanos de ella y, sobre todo, que no haya podido cumplir sus inminentes planes". Els que han treballat amb ella només tenen bones paraules, de Xantal Llavina a Lourdes Lancho, Canal Sur i TVE-Catalunya:

Ha mort el mateix dia que Mayra Gómez Kemp i això ha eclipsat una mica la seva sobtada desaparició. A TV3 no han fet ni notícia ni tuit tot i que va col·laborar en diversos projectes de la cadena. Va ser, per exemple, directora d'una Gala d'El cor de la ciutat on va posar ordre a tres presentadors molt joves que encara la recorden donant ordres per l'orellera amb la seva veu ronca. Eren Roger de Gràcia, Susanna Bergés i Marc Villanueva. Hi ha una anècdota meravellosa que defineix la seva manera de manar. En plena gala en directe, l'autora dels guions del culebrot, l'escriptora Maria Jaén, va negar-se a fer declaracions a la cadena que la pagava, TV3, a dos minuts d'entrar i Núria Gispert va posar fi al caos momentani amb una senzilla ordre: "Passem al següent que anem malament de temps". Fabulosa.

El seu amic Manfredi revela com el seu final ve en un moment ple de plans, jubilar-se a Castellterçol i ser àvia per primer cop: "Se jubilaba el 18 de noviembre, al cumplir 67 años.  Ya tenía todo cerrado para irse a vivir a su casa del pueblo, después de años de pelear en la jungla periodística, hasta que la dejó para trabajar en Cáritas, llevando un banco de alimentos. No podrá disfrutar de esa casita que poco a poco fue montando con Javier, su pareja, en Castellterçol, a 50 kilómetros de Barcelona, ya lista para vivir, con todos los mínimos detalles que ella siempre tenía en cuenta. Y tampoco podrá disfrutar de su primer nieto, próximo a llegar.  Ilusionada, feliz, no veía la hora de que pasaran las semanas. Y de repente un olvido, dos olvidos, tres ausencias, una pierna que no funciona, un vamos a ver al médico a ver qué dice, unas urgencias donde los médicos no ponen buena cara y un usted se queda aquí señora que tenemos que hacerle unas pruebas para estar seguros… hasta la medianoche de ayer". Descansa en pau, Núria. I perdona les presses, que anem malament de temps.