Nacho Cano és una institució del pop espanyol, creador de Mecano i compositor dels grans èxits de la banda. Una estrella, especialment a Madrid. És un madrileny de postín, que dirien els castizos, amb la Gran Cruz de la Orden del Dos de Mayo a la solapa. Se la va concedir la seva ídola en persona, Isabel Díaz Ayuso, en un acte que fregava el ridícul, si és que no el superava. Aquell discurs llepaire a la presidenta de la Comunitat coronat amb la genuflexió final, tornant-li la medalla. A sus pies, señora. Doncs bé, se'n parla més de la seva relació amb Ayuso que de la seva música. O això sembla, no?
Dit això, que ningú gosi pensar que parlem d'una relació més enllà de l'admiració mútua. I de negocis, idees, propostes... com construir piràmides de 30 metres com a teatres. Tot molt boig. Va, però, amb els personatges. Ayuso, el que calgui per cridar l'atenció. Cano, per la seva banda, dobla l'aposta. Quan apareix en escena, sempre hi ha xivarri. És peculiar, estranyet, passat de voltes. Per això interessa.
Nacho Cano, un home que no suporta la llum ni el sol
I que és estrany ho explica amb detalls tenebrosos un article de 'La Otra Crónica', i que comença parlant-nos dels famosos que es presenten als photocalls amb ulleres de sol. Rosalia, Madonna, Almodóvar... No són els primers ni els últims, i cadascú té la seva justificació. Moda, publicitat, malalties o molèsties, a banda del clàssic perquè em surt dels nassos. Aquí apareix de cop i volta Nacho Cano, que entra en aquesta categoria. Fins i tot va més enllà, "no le gusta nada la luz del sol". Però gens ni mica, no exageren pas.
La casa del creador de Mecano, un soterrani a les fosques
Citen una font tan contrastada com "me cuentan", s'ha de dir, que Cano no fa broma en la seva guerra contra el sol i la llum. I no només en photocalls i entrevistes, amb les ulleres posades. Que sí, que surt de casa i fins i tot sense elles, però en tot allò íntim i que depèn d'ell, negra nit. Sobretot a casa: "Vive en Madrid, en la zona de la Plaza de Oriente, en un sótano con apenas ventanas-rendija al suelo de la calle en lo que fue la portería de un edificio antiguo. Evita el sol todo lo que puede, entiendo que la luz eléctrica tampoco le hace mucha gracia, y le gusta vivir en penombra, incluso con las paredes pintadas de negro". Com si fos un cau. Així s'entén millor la rematada: "Que sepamos ahora no tiene pareja". Total, no es veurien, però aguantar això...
Nacho Cano, un bon cas per a Carles Porta: que li posi llum a la foscor.