Pablo Motos no és el senyor que va presentar la darrera emissió d'El Hormiguero. No s'enganyin. Motos no és així. Si el van veure a Antena 3 després de trencar-se l'espatlla i passar el cap de setmana recuperant-se de l'operació a l'hospital, que sàpiguen que es tractava d'una reconstrucció minuciosa per part de l'equip de maquillatge i caracterització de la cadena. Més caracterització que una altra cosa, la veritat. El valencià era tot rialles i bon rotllo a la tele, on agraïa les mostres de suport. També els memes, que s'han multiplicat des del famós vídeo anestesiat en sortir de quiròfan. La gravació ja ens permetia comprovar que entre tots dos Motos, el televisiu i el real, hi ha una diferència substancial. D'acord, podria tractar-se del tràngol per la intervenció i els sedants, gens afavoridors per al cutis. Però no hem trigat de confirmar una vella teoria...
Efectivament: l'autèntic Pablo Motos és de color rosa, molt rosa. I no és tampoc producte de l'esforç en les seves sessions de ioga, que el converteixen en un camaleó bípede. És així, té aquesta tonalitat, i després passa per la secció de pintura del programa. Pintura de vaixells, evidentment, que li confereix l'ataronjat del gènere humà i, a més a més, tapa els solcs de la seva cara, que no en són pocs ni poc profunds. Quan somriu, fa por. Sembla que més que divertir-se, pateix un dolor ignot però agut. El missatge que envia, el referent a la seva recuperació, queda en un segon o tercer pla.
Diuen que la tele engreixa, que si et fa més alt, etcètera. En el cas de Motos, el fa semblar humà. Quin crac.