Des d'En Blau felicitem el que va tenir la idea de fer a TV3 un programa com Quanta guerra!. El nou encert de l'Eloi Vila i companyia és un programa que justifica l'existència d'una televisió pública catalana. Després del clima que aconseguia setmana rera setmana amb les confessions que arrencava a qui seia al seu costat Al cotxe!, ara es genera el mateix clima a l'aire lliure, parlant amb diferents cares conegudes sobre els seus avis. El primer dia va ser l'Andreu Buenafuente qui es va emocionar, i ara li ha tocat el torn al bo d'en Peyu. I de retruc, a tots els espectadors. Espectadors que van tornar a donar suport, xifres d'audiència sensacionals, 353.000 espectadors i un 19,7% de share, el programa més vist del dia.
Ulls humitejats, mossegant-se el llavi per no esclatar a llàgrimes, l'emoció traspassava la pantalla a l'hora de recordar l'Esteve. L'avi del presentador i còmic va morir quan ell era molt petit i no va tenir temps de preguntar-li com va ser la seva guerra i per què no en va parlar mai amb ningú. Sense gaire informació, només un parell d'anècdotes, en Peyu sempre s'ha imaginat un avi espavilat i supervivent, però el sobta el silenci familiar. Per això ha acceptat compartir un viatge de recerca amb l'Eloi Vila i resseguir la Guerra Civil que va viure l'avi Esteve amb 24 anys. Després d'un recorregut dur i transformador, en Peyu torna a casa amb les respostes que buscava i una imatge nova i commovedora de l'avi, un home que va salvar la vida en diferents ocasions, com quan va creuar l'Ebre. Allà, asseguts al costat del riu, hem assistit al moment més commovedor del programa, quan en Peyu s'ha obert del tot i ha deixat anar tota l'emoció que sentia.
"Anar sabent coses que no sabies, anar descobrint coses, com et fa sentir?", li pregunta l'Eloi. I en Peyu s'obre en canal: "Hòstia... per mi és com un regal, per mi principalment, per la meva curiositat, i és un petit homenatge que jo no vaig poder fer al meu avi, no? I als meus pares també..., i als tiets... Aquest no parlar-ne mai, sempre hem prioritzat el treballar i anar fent coses i... hòstia.... tenir l'oportunitat de construir-ho i poder-ho compartir amb ells... ben parit". A casa, tots amb els ulls humits. Un moment íntim compartit per en Peyu, amb el silenci i el respecte còmplice de l'Eloi, al seu costat, que li dona un copet carinyós al braç per animar-lo. Un moment, senzillament, únic. Entenem perfectament què deu haver sentit en Peyu recordant el seu avi. El final entre tots dos els va dur, curiosament, a una d'aquelles converses dins d'un cotxe, com feia abans l'Eloi Vila.
Allà, el presentador li pregunta com se sent i com explicarà a la seva família tot el que han descobert de com les va passar el seu avi a la guerra. I en Peyu verbalitza una veritat com un temple: "Hi haurà una mica de shock. Ells han viscut 'protegits', en aquest sentit, per l'avi mateix. No crec que s'imaginin la bestiesa que va ser. Hi ha com aquest concepte d''anar a la guerra' molt frivolitzat. Què vol dir 'va anar a la guerra'? Quan ho veus, i hi poses imatges i estàs als llocs i t'expliquen tot el que va passar allà... collons... Anar a la guerra no és anar a passar el rato, eh?". La cirereta del pastís, una genialitat: res millor per compensar l'emoció i les llàgrimes com un moment que va despertar una rialla. Li pregunta l'Eloi, al volant, si "tornem amb gas o amb calma?". Si li fot canya al cotxe o no. I en Peyu, genial, respon: "Jo... mentre no tinguem un accident... Perquè també ja seria... cagun Déu, l'avi, tot el que va haver de fer per salvar la vida i ara em mates tu aquí amb un accident de cotxe? Tanta feina i tot a la merda? Ves a poc a poc, hòstia". Un programa deliciós. L'enhorabona.