La convocatòria d'eleccions generals espanyoles ha dinamitat un panorama polític que ja venia agitat de les municipals i autonòmiques del 28-M. La dreta espanyolista va forta, el PSOE i els seus aliats tot el contrari. S'ensuma una tragèdia de dimensions faraòniques si no hi posen remei a la sagnia de vots. Reorganitzar-se, ajuntar forces, anar tots a una... aquest és el miracle que necessita Pedro Sánchez, Yolanda Díaz, Irene Montero i companyia. Negre, negríssim. Una situació similar és la que està vivint a Catalunya Esquerra Republicana, que ha perdut suport a dojo en els últims comicis per una raó clara: les seves prioritats han canviat tant que els seus votants han fotut el camp. O s'han quedat a casa o han escollit d'altres opcions. Quines prioritats? Pilar Rahola la manifesta de manera meridiana en un nou 'Paraula de Rahola' al seu canal de Youtube.
L'escriptora creu que els republicans "no han llegit de manera crítica els mals resultats electorals que ha patit aquest tsunami que li ha passat pel damunt i se li ha endut centenars de milers de vots. Evidentment hi ha moltes contingències que expliquen una pèrdua tan severa o un càstig tan important. Però n'hi ha una que és fonamental i que jo crec que és indiscutible, ni ells mateixos la poden discutir: Esquerra Republicana se'n va anar de l'eix nacional, va deixar de prioritzar la independència i els objectius nacionals i se'n va anar cap a l'eix ideològic a prioritzar les esquerres i el bla, bla, bla. És a dir, com deien en els anys trenta: o la nació o la revolució. I ara ha decidit no la revolució, perquè no estem en aquell moment, però ha decidit aparcar la nació i anar cap a la revolució. És a dir, cap a les idees que se'n diuen d'esquerres, que a vegades algunes són bastant reaccionàries. Però això seria un altre debat".
Rahola ho té clar: "Si et diu l'electorat d'una manera tan brutal i massiva, que parlem de 300.000 persones en un país petit , i que ha passat quan has fet el gir estratègic i has abandonat l'estratègia unitària i te n'has anat a fer aliances a Madrid amb el PSOE i etcètera, quan tot això ha passat i a sobre no has governat bé i no has aconseguit res per a Catalunya en els pactes que has fet: com no llegeixes que el que està demanant la ciutadania és que prioritzi el tema nacional?" En aquest sentit, el pacte anunciat amb Bildu per anar al Senat de la mà sota la denominació "Esquerres per la independència" no seria la solució: "Bé, ens n'anirem amb els bascos o amb una part dels bascos. I aleshores? Quin sentit té això? Perquè en un Congrés i en un Senat que serà molt blau, on hi haurà un PP ferotge i un Vox encara més ferotge, i un PSOE que, per altra banda, tampoc mai ens ha ajudat, hagués estat molt bé que com a mínim en una de les cambres hi hagués una certa unitat". Que no hi hagi una llista unitària catalana no és només culpa d'ERC, ni molt menys, però: "Jo crec que ningú ha fet la feina, o potser faltava molt poc temps, era massa precipitat i venen de moltes ferides i tot era molt complicat. Podria ser. Jo crec que la política és l'art de l'impossible i hauríem de posar els colzes i treballar. Però no ho han fet". El pacte amb els abertzales no acaba d'entendre'l: "Són els bascos. És a dir, són els seus interessos. I què fareu, defensar les nacions? De quina manera? Com? No hauria estat molt millor una veu forta en favor de Catalunya, que és el conflicte que està obert en aquests moments i el que molta gent no ha deixat de mantenir obert, a no ser que l'hagis abandonat i que ja creguis que de moment no toca?"
La Pilar sosté que estem davant d'un error, perquè "era el moment d'aixecar la bandera i de dir escolti'm, ens hem equivocat. Tornem d'on venim perquè, com deia Alfred Bosch, si el partit independentista històric deixa de prioritzar la independència, què caram és? Un partit més dels arcs ideològics?" La mare dels ous, la batalla esquerra-dreta. "I què vol dir això? Home, hi ha dretes molt clares: el PP, Vox. I hi ha esquerres molt clares, Podemos, però a la resta hi ha un gran espai central on tothom es mou. Estem tots una mica en el mateix lloc. I tot i així, esquerra, esquerra. Molt bé, doncs vagin cap aquí, vagin a fer com els anys 30, la revolució, perquè la nació encara no toca. I ens fotran la nació. I vostès no faran la revolució. No entenc de cap de les maneres que després de la patacada tan brutal no hagin rectificat un mínim respecte a la priorització de l'eix d'esquerres, és a dir, l'eix ideològic. Però, tanmateix, tampoc no m'estranya, perquè el qui hauria de fer la màxima autocrítica que és Oriol Junqueras no només no l'ha feta, sinó que va pels platós de televisió com si hagués guanyat les eleccions. "Estic molt enfadat, soc el que estic més enfadat", enfada't amb tu mateix, certament, però a més fes alguna altra cosa, perquè és la teva estratègia la que us ha ensorrat i la que ha trencat la unitat independentista".
Rahola tanca en dues fases, primer amb un acte de reivindicació com a independentista catalana: "No estem lluitant per tenir unes estructures d'estat només, estem lluitant per salvar la nació catalana. Jo soc nacionalista i ho dic sense cap mena de pudor, perquè m'he ficat en aquest gran embolic tota la vida per salvar la meva nació, que està en perill i la nació vol dir la llengua. Vol dir la identitat, vol dir la memòria. Clar que estem parlant d'una nació plural i moderna del segle XXI, amb els drets establerts i amb gent de moltes procedències. Però volem salvar la nació. No em serveix un Estat propi si hem perdut la nació i la nació es pot perdre". Després, l'avís final a Esquerra, cal "deixar-se de tonteries i comencin a prioritzar l'eix nacional, la gent ja està cansada. La gent ho va fer, els ciutadans ho van fer. Gent diversa, amb pensaments diversos, amb models diversos, van prioritzar l'objectiu del conflicte català i de la seva sortida. No ho sé. Tinc la impressió que Esquerra Republicana, amb aquest pacte amb Bildu ha fet allò tan castís i espanyol de "Sostenella i no enmendalla"".