Embolica que fa fort. Tenim nova ofensiva contra l'independentisme català dirigida des de la judicatura. Esclata el cas Tsunami, el moviment protagonista durant les protestes post-sentències del Procés, i que com tantes d'altres coses van escapar de les mans i els cervells de les forces espanyoles encarregades de controlar-les. Després de molta feina d'investigació i recerca han fet diana, tu. I ho tenen tot a punt per començar assenyalar els culpables. El sumari s'ha escapat de les mans de l'Audiència Nacional, ha arribat a la redacció d'El Confidencial i voilà, ja poden posar cara, noms i cognoms als culpables i impulsors. A qui apunta la filtració?: a Marta Rovira. Les canonades de la Justícia estan plenes de forats, s'escapa de tot per allà. Però no, no és pas casual: algú les forada a consciència. És un mètode, i gràcies a ell en treu profit a la seva croada.
Pilar Rahola explica amb claredat meridiana aquesta praxis: "Quin és aquest mètode que ens va ensenyar el senyor Villarejo amb les seves gravacions que tant de mal ha fet i que tanmateix continua sent absolutament impune? Utilitzar una causa judicial, primer creant-la des de l'artifici i sense base, assenyalar determinades persones i després anar filtrant en un autèntic efecte Guadiana per jugar políticament en aquesta causa amb objectius que mai no coneixem del tot". El sumari del Tsunami compleix aquest requisits. No cal anar lluny, però, per trobar-ne un precedent: el cas Vólkhov, en el qual "fa uns dies finalment s'ha exculpat a David Madí. Però han estat durant anys jugant a l'amenaça, posant-lo sota la diana, empastifant-lo als diaris... Sempre un sumari secret que es filtra adequadament a la premsa amiga que ho utilitza políticament per frenar l'independentisme i per la guerra interna i judicial contra el govern, amb uns objectius que no podem especular perquè en realitat no els sabem". Ara comença el xou Tsunami, que porta temps cuinant-se: "És un festival. Després d'assenyalar a Carles Puigdemont, a Josep Lluís Alay, a Xavier Vendrell, a Oriol Solé, a David Madí, alguns dels quals ja descartats, ara és Marta Rovira. Marta Rovira és el cervell, tot es va quallar a Ginebra i per tant és la responsable màxima"
Pilar Rahola desballesta l'operatiu, l'ha vist venir de lluny: volen "fer veure que sabien alguna cosa perquè és evident que en aquest tema han fracassat de manera estrepitosa. Però tot i així, és igual, perquè es tractava de jugar-hi políticament. Ara neutralitzo aquest, ara neutralitzo aquest altre, ho vaig filtrant a la premsa... perquè sabem que filtrar a la premsa ha incidit directament i ha canviat resultats electorals". La pregunta és què en vol Espanya i la seva "justícia patriòtica" amb aquest moviment en concret, malgrat que l'escriptora és incapaç d'endevinar-la. "No sabem si això significa que volen fer mal a Esquerra Republicana o volen dificultar el retorn de Rovira, o si volen fer mal al PSOE per la via d'incidir i assenyalar Esquerra... no ho sabem, i per tant no podem especular! Aquesta gent juga la seva guerra política, fan de Parlament, fan de partit polític. Assenyalen, amenacen, reprimeixen. Juguen amb la justícia. Ara a jugar amb la idea que Marta Rovira és la responsable durant 1 any, 2 anys, ves a saber".
Què passarà durant tot aquest lapse interminable de temps, d'amenaces i de xivarri? El de sempre: "Mentrestant van exercint la pressió i dirigint-la en funció dels seus interessos més foscos. Aquesta justícia patriòtica i ideològica juga la seva pròpia guerra. Una guerra contra l'independentisme a mort, a sang, integral, sense manies. Però també és una guerra contra el govern, en funció de quina peça els interessa moure". Un fet que torna a reblar el clau a les dèries de l'espanyolisme: "El fet és però que ser un independentista a Espanya és estar sota una diana que no només et converteix en sospitós habitual, si no que fins i tot pot fer-te aparèixer en sumari judicial i fer-te sortir a la premsa, ara entro, ara surto, per jocs i objectius polítics que desconeixem". Això és el que defineix, per a ella, un mot. Un país. Un règim. Espanya.
La darrera crítica té un toc d'indignació inevitable: "El drama no és que passi això. El drama és que sigui absolutament impune. Que no li importa a ningú. Ni socialistes, ni comunaires, ni podemites, no cal dir les dretes, ni periodistes, ni pensament crític, ni intel·lectuals. Perquè fa molt de temps, fins i tot des de sempre, que respecte a Catalunya no existeix el pensament crític. S'ho mengen tot".