Els Parlaments de Catalunya i Espanya han entrat en ebullició aquest dimarts 26 de setembre. Com si es tractés de la rivalitat de dues cadenes de televisió, les càmeres de Barcelona i Madrid s'han contraprogramat amb sessions extraordinàries. A casa nostra, el Debat de Política General. A 650 quilòmetres, el debat d'investidura a la presidència del govern. Dues cites d'envergadura que Pilar Rahola ha seguit amb atenció, i de les que ha extret una anàlisi implacable, contundent i de claredat meridiana. També sorprenent, paga la pena.
Rahola comença per les paraules del president de la Generalitat, i ho fa amb una sentència: "Un discurs molt trist. Sense ànima, sense força, més dedicat al joc polític que a fer de líder del seu partit. M'ha semblat que no era Aragonès, que era Junqueras; que no era el president de la Generalitat, era el líder d'Esquerra Republicana. I per tant, barrejant tot el tema de Madrid, de si els pactes amb Sánchez, si l'amnistia o si l'autodeterminació". Considera que a seu parlamentària només s'han sentit "bones intencions, però mai la lletra menuda. Era un discurs mancat d'ànima, mancat d'objectius, amb molta proposició, però de cap manera d'acció". En definitiva, "un error per part del president de la Generalitat haver utilitzat el debat de política general, que és el gran discurs, el discurs mestre, per fer una roda de premsa sobre com s'ho faran amb Pedro Sánchez, o si l'amnistia la tenen tancada o no la tenen". Considera que "fent aquesta mena de discurs queden desmentits al moment, perquè després el president Puigdemont ha sortit i ha dit això: "el que digui Esquerra a mi no em concerneix"".
Aragonès "parlava de Catalunya, "Catalunya ha derrotat a VOX", en fi. L'independentisme potser ha aconseguit frenar-lo juntament amb els socialistes, però hi ha una Catalunya que ha votat Vox, i també que ha votat PP. I en tot cas, ell és el primer que sap que el seu partit mai ha jugat a sumar a les estratègies a Madrid. Per tant, m'ha semblat que em faltava la carneta necessària d'un president de la Generalitat per explicar-me el país, però explicar-me el país de futur, no les coses que han fet, que totes eren triomfalistes. Cap autocrítica en cap sentit, cap proposta que fos regenerativa i molta declaració de roda de premsa. Més míting que Debat de Política General. Més Junqueras que Aragonès, més líder de partit que president de la Generalitat". I prou.
En segon terme, la Pilar ens ofereix el seu punt de vista sobre la intervenció d'Alberto Núñez-Feijóo al faristol de la Carrera de San Jerónimo. Li atorga una virtut, el de l'habilitat. "Feijóo tenia molt clar que l'única manera de ser president era aconseguir apel·lar a alguns vots, 4 abstencions en la segona volta, a alguns diputats que se sentin ferits, apel·lats perquè Espanya s'enfonsa. No és un discurs radical en les formes, no és Aznar, no és la cosa bronca que dirien ells, ni és tampoc Abascal. És un discurs molt més centrat, amb enyorança de temps passats. Per exemple, quan planteja l'eix ideològic a Junts i al PNB: "Escolteu, a vosaltres no us han votat perquè s'apliquin les polítiques de Podemos. Esteu més a prop de mi". Creu que el gallec "enyora el Majèstic, enyora les èpoques de Pujol". Tanmateix, no ha deixat de ser dur contra els enemics, enfortint penes per castigar-los: "La de malversació i també una de nova que seria un delicte contra la Constitució. En canvi, no diu res de tirar enrere el tema de la sedició".
Rahola creu que Feijóo "intentava ser una dreta a l'europea, una mica més avançada, més racional. No ha fet un discurs criminalitzador. Fins i tot ha dit que podia entendre's en moltes coses amb Junts i amb PNB. I en aquest sentit semblava més moderat. Però després es posava el vestit de Gènova, de les Ayuso i dels Aznar, i era quan sortia el "això no puc admetre-ho". Estic convençuda que el pacte del Majestic que va fer Pujol hauria estat, en el seu cas, l'oferta justa per acceptar l'amnistia. Però això no s'ho pot permetre Feijóo perquè és esclau del partit. És una ànima en un cos que no li correspon, que el domina completament". Atenció al que diu: "Jo no donaria res per descartat, perquè sembla clar que no pot tirar endavant la investidura, però el discurs que ha fet ha estat molt intel·ligent. L'ha plantejat en termes de grans conceptes. Ha apel·lat els socialistes utilitzant Nicolás Redondo, utilitzant Felipe i Guerra, parlant de l'esperit de la Transició. I després ha fet una cosa bastant important, ha dit a tots ells: "aquests socialistes són patriotes, aquests socialistes jo els aplaudeixo. És vostè, senyor Sánchez, el que està errant i traint el concepte i la democràcia, la transició i etcètera". A la desesperada, dir-los a aquells que "potser podien arribar a abstenir-se "us acollirem". Els Tamayazos "serien ràpidament titllats de grans patriotes, de grans socialistes i d'exemple a seguir. Per això s'ha dedicat a bastir l'argumentació per justificar que hi hagués quatre abstencions, quatre tamayitos patriòtics".
Malgrat que "no semblava un debat d'investidura, semblava una moció de censura o en tot cas, una petició de ball dirigida a aquells que podrien votar-lo", creu que el del PP ha jugat bé les seves cartes. Ara la pilota queda a la teulada de Pedro Sánchez, qui no ha respost al candidat popular, punxant-li el globus. "Feijoó li ha posat difícil, però si no aconsegueix aquests 4 que necessita, haurà estat un exercici retòric més o menys ben plantejat, però si no tens el poder, no tens res. I segurament llavors serà la seva mort política". En definitiva, "Aragonès fent de Junqueras, fent de líder i no de president. I Núñez Feijóo, enyorant el pujolisme. Dos discursos que podrien ser millorables, però en tot cas han estat interessants".