Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona dibuixen un panorama amb certeses incontestables, però també incerteses que són fruit de la desesperació d'aquells que no han guanyat a les urnes. Hi ha qui se les prometia molt felices i ha fet figa. Les certeses? Que Xavier Trias és el guanyador dels comicis i que és l'alternativa genuïna a Ada Colau. Ha obtingut 11 regidors per 10 del PSC de Jaume Collboni i 9 de la lideressa dels Comuns. Des de lluny s'ho mira Esquerra Republicana, amb els 5 regidors d'Ernest Maragall, el Partit Popular de Daniel Sirera amb 4 i els 2 de l'extrema dreta espanyolista de VOX, recollint les deixalles del monstre creat per Manuel Valls i Ciutadans el 2019. Tots són clau per decidir qui serà el batlle de la ciutat, perquè l'aritmètica acaba manant. No pas la lògica, ni els principis, ni la paraula donada abans del 28-M. El precedent de Colau formant govern amb Collboni i la crossa de Valls, el front antiindepe que va pispar-li el despatx de Sant Jaume a Maragall, és impossible d'oblidar.
4 anys després, sant tornem-hi. Els perdedors no accepten la derrota i estan disposats a tot. Sota el focus tenim a Jaume Collboni, l'aspirant. El tinent d'alcaldia de l'Ada durant el passat mandat, per tant soci i corresponsable, la va abandonar poques setmanes abans de la campanya per desmarcar-se de la seva gestió, herència i possibles efectes adversos. De col·lega a rival en un no res. Tanmateix, a la nit electoral, mentre Trias celebrava el triomf i amb la calculadora a la mà, deia que 'Barcelona ha votat esquerres i tindrà alcalde d'esquerres'. De cop i volta tots amics. Colau, per la seva banda, ja s'havia ofert per a l'ofensiva. Començaven les càbales, les trucades, les converses, les negociacions per sobre i per sota la taula. I alehores, patapam: arriba Pedro Sánchez i convoca eleccions generals per l'hecatombe socialista arreu de l'Estat. Un moviment que podria canviar-ho tot. O no. O sí i no, i tot el contrari també. Mai se sap. Pilar Rahola observa el fenomen i fa una anàlisi implacable sobre la figura d'en Jaume. El vídeo de 'Paraula de Rahola' el retrata sense miraments.
Rahola, repassada contundent a Jaume Collboni
La primera comparació, de tipus animal. "Sembla una gallina d'aquelles que els tallaven el cap i encara corrien per la taula. Sincerament, no acabo d'entendre què caram li està passant a Jaume Collboni. Està desaforat. Jo puc entendre que les ànsies de poder portin un líder polític a fer el ridícul o a fer excessos. Però normalment es dissimula una mica quan no s'han guanyat les eleccions". Sembla que li pesen les urgències: "Governant en dues legislatures i finalment no aconsegueixes guanyar malgrat tenir un partit tan fort com és el Partit Socialista de Catalunya... Respira una mica, i deixa que el que ha guanyat miri a veure si se'n surt o no, i mentrestant fes les teves maniobres per si hi ha una alternativa. Però aquesta cosa desaforada de Jaume Collboni, que l'ha portat fins i tot a dir que parlarà amb tothom menys amb Vox, perquè Vox no queda bé, però amb el PP sembla que sí. I ho diu. Diu que anirà a parlar amb tots, inclòs Sirera, és a dir, el Partit Popular, el mateix dia que el senyor Pedro Sánchez diu que està a punt d'arribar la marabunta reaccionària, el trumpisme, la maldat de la dreta més ferotge". Una vegada més, caminant sobre el filferro.
El pacte amb l'enemic, l'única sortida d'un Collboni "desaforat"
El ball amb les forces minoritàries però decisives ho és tot. Collboni i Colau confiaven en ERC, però Maragall no sembla disposat a col·laborar en un tripijoc semblant al que li va arrabassar l'alcaldia fa 4 anys. El PP, com recorda Rahola, és l'enemic número 1 del PSOE. Si més no a Espanya, a Catalunya o Euskadi, 'a por ellos'. "A Madrid tenim Pedro Sánchez dient que o el votem a ell o "se hunde España" perquè arriba la derechona. I a Barcelona tenim el senyor Collboni que diu "ah, el PSC pot parlar amb tothom, PP inclòs, si em dona els regidors i em fa alcaldet doncs cap problema". És a dir, el PP és dolent per a Espanya, però és bo per a Barcelona. Em resulta incomprensible, cosa la qual porta a creure que tant Collboni com Colau han paït molt malament la derrota. I que, a més a més, hi ha tants interessos de poder, tanta gent implicada, tants sous per garantir, que estan paint-ho tan malament que se'ls hi ha indigestat". El socialista català només té una alternativa sobre la taula, festejar amb l'enemic estatal: "El fet és que Jaume Collboni només pot ser alcalde si el vota el PP o el vota Vox. La pregunta, per tant, és: serà capaç, en plena campanya electoral a Madrid amb un PSOE ple fins aquí d'aigua, espantat perquè li arriba la marabunta pepera, de salvar l'Ajuntament amb els vots del PP? Seria el súmmum del surrealisme. El PSC ho va fer amb el Valls, que ja era molt, molt bèstia. Però és que això "riza el rizo", que diuen ells"
Rahola remata: "Sigui com sigui, esperem que aquest bon home es tranquil·litzi una mica perquè hi ha una diferència entre intentar governar i fer el ridícul. Hi ha una diferència entre lluitar pel poder i ser patètic. I en aquests moments Jaume Collboni està fent el ridícul i està sent patètic. Tranquil·litza't, perquè les pobres gallines, quan els tallen el cap corren molt, però arriba un moment que cauen".