El poeta i dramaturg valencià Miguel Hernández, en vida, va ser el poeta del pueblo, el hijo de la luz que condenaron a la sombra, l'autor d'alguns dels textos més colpidors de les lletres espanyoles, com les Nanas de la cebolla, per posar un exemple. Però a més a més, l'escriptor va ser un fervent republicà, detingut pel dictador portuguès Salazar, entregat a la Guàrdia Civil, apallissat durant dies pels falangistes, engarjolat pels franquistes i mort a la presó per tuberculosi després d'un llarg periple repressiu, el 28 de març de 1942, és a dir, fa 79 anys.
Miguel Hernández
Arran d'aquesta efemèride, Pilar Rahola es pregunta al Paraula de Rahola d'aquest dilluns, "¿Cuántas veces pueden morir las víctimas del odio, de los déspotas y de las ideologías totalitarias?". I ella mateixa respon: "Mueren cuando son asesinadas y también cuando se las condena al olvido o cuando se minimiza y blanquea la represión". És un missatge dedicat expressament al vergonyós recordatori que ha fet l'Instituto Cervantes de la mort d'Hernández. Hom esperaria un homenatge digne a la seva condició de lluitador per les llibertats i de víctima de la repressió feixista. Però els del Cervantes han fet un exercici de blanqueig fastigós. Què hi han posat?
Rahola esclata, amb raó: "¿Nos dejó? ¿se fue de excursión? ¿de viaje? ¿de ejercicios espirituales? ¿¿Cómo que nos dejó??? Fue asesinado". N'hi ha més. L'escriptora ha buscat la biografia de Miguel Hernández segons l'Instituto Cervantes. I què hi posa?: "Toma parte muy activa en la guerra civil española", així, sense especificar la seva condició de republicà i de víctima: "Un ejercicio brutal, falaz, malvado, perverso y sucio de blanqueo de la dictadura y de la represión, que da absoluto asco. Miguel Hernández no merece un homenaje de esta naturaleza. Este es un homenaje a sus represores. Vergüenza".