El cap de setmana ha estat intens, divertit i profitós per a Pilar Rahola. Ha pogut gaudir de l'entorn meravellós de l'Empordà i de la seva casa d'estiueig, rebent la visita de tres amics molt especials: el diputat de Bildu Jon Iñárritu i la parella de periodistes, activistes i polítics formada per Albano-Dante Fachín i Marta Sibina. Una trobada que va acabar amb el de Leioa i l'argentí banyant-se a la piscina de l'escriptora, immortalitzada en una foto per emmarcar. Era el pas previ de la gran cita de la paella presidencial amb Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig, etcètera. Una tradició, la de l'arrós a can Rahola, que es celebra des de fa una dècada i que ni tan sols la repressió i l'exili ha pogut aturar.
Tot el que és bo, malauradament, sempre s'acaba, i ja tenim la Pilar a les instal·lacions de Mediaset a Madrid, on ha participat al 'Todo es mentira' de Risto Mejide. Durant el trasllat a la capital d'Espanya haurà tingut temps per pair i assimilar totes les sensacions acumulades durant les darreres hores. Una d'elles força empipadora: els atacs dels 'haters' contra la seva amistat amb Fachín i Iñárritu. Un assetjament que ha fet que trenqui una norma no escrita, la de no donar peixet als odiadors de la xarxa. Ha dit prou en un nou 'Paraula de Rahola' implacable.
Albano-Dante Fachín i Jon Iñárritu, banyet a la piscina de Pilar Rahola a Cadaqués / @pilar_rahola
La Pilar ha identificat ràpidament la procedència dels atacs: no venen de la caverna fatxa, sinó de sectors de l'esquerra catalana i espanyola: "els mons Colau i Podem s'han posat histèrics. Rahola amb Albano!!! A partir d'aquí comencen a estipular la maldat que siguem amics". Tots tres persones d'ideologies diferents, discrepants en alguns punts fonamentals, però que no impedeixen les relacions humanes, el debat sa i les complicitats. "Hem teixit una connexió humana. Que això molesti i que ho facin des d'una posició d'esquerres explica fins a quin punt estem malalts. Hauríem d'estar encantats que gent diferent que discrepa, i que fins i tot s'han barallat en el passat, puguin tenir comunicació en una lluita comuna".
Segons l'escriptora, aquesta colla és addicta a l'elaboració de llistes negres: "decideixen qui pot estar i qui no pot estar en un lloc, qui pot tenir opinió i qui no, qui pot estar en una tele o un diari. Fins i tot s'alegren si et fan fora. Volen imposar el pensament únic". I una altra característica malaltissa: ficar-se en les relacions humanes. A tots aquests exaltats, barroers i reaccionaris camuflats de progressia els adreça un missatge claríssim: "Però què s'han cregut? Us ho dic a tots vosaltres, 'haters de pacotilla': qui sou vosaltres per dir qui pot ser amic de qui?". Després de lloar la figura dels dos amics arriba la sentència definitiva: "Visca l'amistat! Tot això molesta? A pastar fang, malalts. Em feu molta pena. Dieu que sou d'esquerres, però odieu la llibertat; dieu que sou progressistes, però odieu la tolerància; dieu que voleu canviar el món, però a pitjor". Per si no s'entén: "ens ho vam passar molt bé. Si a algú li pica, que rasqui". Des d'aquí se senten les urpes gratant els cossos d'aquests parroquians, No hi ha prou pomada al món per alleugerir tanta coïssor.