Ja saben, i si no és així aprofitem l'avinentesa per recordar-ho, que al barri hi ha de tot. El teixit comercial de tota la vida, tot i que malmès per grans cadenes, franquícies i imperis diversos, resisteix com bonament pot. Perdre'l no seria només una desgràcia per als milers de famílies que depenen d'aquests negocis: també seria una desfeta de patrimoni humà, immaterial, cultural i sociològic. I en aquest sentit hem de fer una distinció amb un tipus molt concret de locals: els bars.
"Bares, qué lugares", cantaven els Gabinete Caligari de la "movida madrileña" l'any 1986. No podem estar més d'acord: el que no passi al voltant d'una barra és que no s'ha inventat. L'acte de l'avituallament, per dir-ho d'alguna manera, és un escenari perfecte per a la barreja de persones, cervells i sensibilitats molt heterogènies. Sense anar més lluny, pot haver-hi el paleta que fa un parèntesi per seguir a l'obra, la mare que fa un cafetó després de deixar els nens, jubilats jugant al dòmino, estudiants fent campana i fins i tot un escriptor brillant observant el paisatge mentre procedeix amb el seu esmorzar, com ara Quim Monzó. Al bar també hi ha de tot, ni més ni menys.
Al bar que acaba de visitar en Quim tenien el televisor encès amb el canal 324 sintonitzat. Hi ha esperança. Els treballadors del local li feien cas i tot, seguint amb interès la roda informativa. Una temàtica els ha cridat l'atenció, una notícia sobre l'aranès. El tercer idioma oficial de Catalunya, cosa que sovint s'oblida quan es parla de la singularitat lingüística nostrada. Però clar, si Espanya menysprea sistemàticament el català, parlat per 10 milions de persones en diferents territoris, què no hauran de fer amb l'aranès? Molts ciutadans viuen d'esquena a aquesta realitat, malgrat ser profundament injust i irrespectuós. En tot cas, no és aquest el debat ni l'objecte que ens ha fascinat. Sí, en canvi, la conversa captada per Monzó i retransmesa per a la joia dels seus seguidors i lectors a les xarxes. Com a mínim, resulta simptomàtica. "A la tele del bar hi tenen posat el 3/24 Comarques. Diu la cambrera: —Pues no había oído yo nunca el arameo. Li diu l'amo: —Arameo, no. Aranés".
Arameu i aranès. Tan lluny i tan a prop. Un acudit de la vida real que resulta pràcticament insuperable. De dimensions bíbliques, per ser exactes. Les reaccions a l'anècdota explicada per Monzó són d'hilaritat. Gràcies, mestre, per il·lustrar-nos la quotidianitat d'aquesta manera tan senzilla i natural, però irrepetible alhora.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!