Si ets un nostàlgic i vius a Barcelona, més val que et guardis la nostàlgia en algun calaix i llencis la clau a mar. Tenir records emocionants d'una botiga o d'un local de la ciutat no és sinònim de res, tot el contrari: com més històric sigui un establiment, probablement abans passi a encapçalar la llista d'edificis previstos per derruir i posar-hi pisos. La llei de la selva? No. La llei de Barcelona. O la llei del passar-se pel forro l'enyor de temps pretèrits. D'exemples, n'hi ha a cabassos. El darrer ha tocat la fibra a més d'un.
Quim Monzó / TV3
Quim Monzó ha estat testimoni de l'enèsim edifici emblemàtic, potser no arquitectònicament, però sí pel que és més important, simbòlicament, que se'n va avall de manera irreparable. Però amb les parets avall, no només s'han fet miques les pedres, també s'han esmicolat centenars de nits entre gintònics i converses, entre passions i música. El crític i escriptor català Julià Guillamón certifica l'aspecte que té un local nocturn emblemàtic en aquests moments. El dia que tornen a obrir les discoteques, aquesta constata la seva defunció definitiva. La popular sala Universal del carrer Marià Cubí. Imatges que ha fet servir Monzó per dirigir-se al periodista Jordi Beltran, suposem que company de fatigues i de copes a la mítica sala en innombrables ocasions.
El mític local, a tocar de RAC1, ja és història. Monzó, Beltran i tants i tants altres que hi han passat més d'una i de dues nits. Com també el periodista de TV3 Joan Ramon Vallvé, que adjunta una fotografia que fa plorar els que alguna vegada van pujar les seves escales.
Després de veure aquestes imatges, la millor definició del que ha passat, passa i continuarà passant, l'ha fet Monzó:
Universal? El que és universal és la fal·lera d'alguns per carregar-se la nostàlgia.