El pròxim 8 d'octubre, Rafael Nadal Perelló farà un any. El fill del tenista de Manacor, mite esportiu i musa espanyolista per antonomàsia, ha tingut sort. Ha nascut en una família privilegiada, però a més a més està podent créixer prop del seu pare, cosa impensable fa uns mesos. Rafa Nadal revivia una segona, tercera o quarta joventut a les pistes, tornava a guanyar títols importants. I ho feia malgrat les lesions que estaven convertint el seu dia a dia en una tortura. Les mateixes que van provocar fa 8 mesos una nova aturada forçosa. Aquesta, de llarga durada. En Rafa està trencat, sí. Però de les desgràcies també sorgeixen oportunitats, com que el petit de la casa tingui un pare present, no només una mare.
Ara bé, en Rafa hi és, però no sabem si tot ell o només la seva forma corpòria. Imaginar-se'l com el pare de l'any és més aviat complicat, després d'analitzar declaracions públiques sobre la vida, la cura i la relació amb la criatura. D'acord, el títol de la categoria el té Miguel Bosé, que paga a tercers per ocupar-se dels grups de whatsapp del col·legi dels nens. Però Nadal, fidel al seu esperit competitiu, vol aquest trofeu. I va escalant posicions, xino xano, sense pressa però també sense descans. Atenció a l'entrevista que li fa Juanma Castaño, polèmic periodista esportiu de la COPE, a Movistar+. No només parla del seu estat de forma, de les seves expectatives ni del somni de convertir-se en successor de Florentino Pérez com a president del Reial Madrid. També dedica temps, poc però sucós, a compartir la seva experiència com a papi.
Per primera vegada des de fa molts anys, en Rafa i la Xisca han pogut gaudir d'unes vacances llargues, llarguíssimes. També eren diferents perquè no eren per a dos, ara eren tres. Les han passat a bord del seu catamarà de luxe de 6 milions d'euros, solcant la mar i canviant bolquers. Alguns, no tots, clar. Tampoc ens passem. En una d'aquestes travessies hem pogut veure la primera foto del nadó; només de cantó i tapadet, cosa que entenem perfectament. El que és més difícil d'assimilar són frases com "mi hijo no ha cogido ninguna raqueta". Amb prou feines camina i pot fer servir les seves manetes, però el papa i el periodista preocupats per això. Per si pot esmaixar com ell. Súper. Felicitats, crac. Vamooooo Rafa.
Encara són pitjors d'altres perles que va deixant anar, presentant-se com el model patern de l'Espanya del segle XXI. Analitzin cada paraula: "Voy bien como padre, siempre me han gustado mucho los niños. Aún no he llevado a mi hijo al parque, pero sí estoy mucho con él. Damos paseos alrededor de mi casa, como todo el mundo". El que se'n diu deixar-se el llom. El més preocupant, o més ben dit el que més esgarrifa, és que ho expliqui amb aquella alegria. Que no s'hagi parat a pensar que no queda gens bé. I que el silenci, molt sovint, està infravalorat. Repetim, el pare de l'any.