Fa vint anys, un jove de Santa Coloma de Gramenet, que somiava en treballar a la tele, va anar a un càsting que feien a la Plaça Francesc Macià de Barcelona, a l'antic plató de City TV. Allà, cada vespre, es feia un programa mític i enyorat, el Vitamina N, presentat pel Jordi González. I el van agafar. El noi es deia Raúl Gómez, era simpàtic, alegre, ocurrent, extravertit, guapo i tenia una química especial amb les moltes persones que va entrevistar com a reporter, la gran majoria d'elles, des del Portal de l'Àngel.
Després d'allò, el Raúl va seguir fent carrera, i mica en mica s'ha anat forjant un sòlid currículum davant de càmeres, en programes com Caiga quién caiga, Otra movida, Así nos va o Maraton Man, on ha demostrat una de les seves passions, el running, corrent per tots els racons de món.
Des de fa unes setmanes, és el presentador del concurs de TVE Te ha tocado. Diuen que els amics no et toquen, sinó que es trien. I els que hem tingut la sort d'haver-lo conegut i compartit confidències i bons moments amb ell, podem constatar com de bona gent és, la bona pasta de la qual està fet i com rera el seu somriure sorneguer de trapella, s'amaga un home amb un cor gegant que s'emociona amb facilitat. Els amics es trien, dèiem, i la família et toca. I el que le ha tocado a ell, parafrasejant el títol del seu programa, és una família meravellosa. Una família que ara s'ha reunit a Porqueros, Lleó.
En aquest preciós poble passa els estius el bo d'en Raúl. Per molt que hagi voltat per mig planeta, enlloc com allà. És el poble dels seus avis, i allà hi troba pau, tranquil·litat, relax total i moments inoblidables per carregar piles de cara a la nova temporada. Com el que acaba de viure en primera persona. El presentador ha anat a veure els avis amb la seva dona i les seves dues filles. La gran, de tres anys, ha protagonitzat un moment senzillament preciós amb el seu besavi, és a dir, l'avi d'en Raúl, un iaio entranyable de 94 anys, que es diu Marcelino, i que com veuran, té una energia que ja voldrien molts amb la meitat d'anys que ell.
Explica el Raúl que estaven asseguts a la casa quan de sobte, el seu avi, gorreta groga, camisa i pantalons, tot elegantot, es va aixecar de cop i va començar a ballar amb una de les seves besnetes quan va començar a sonar la cançó d'El Arrebato Me gusta lo que soy. I a nosaltres el que ens agrada és veure algú com ell, amb aquesta marxa, alegria de viure i entregat a fer feliç la seva besneta. L'espectacle dels dos Gómez separats per tres generacions és meravellós. Fins i tot, fan una mena de coreografia ben sincronitzada, amb girs i mitges voltes. Com diu el net i el pare dels protagonistes, "Quizá la vida sean estos momentos que surgen de repente y sí, mientras vivas, vive. Que la vida, es acojonante!! P.d: y cuando puedas, baila!!"...
Té tota la raó. La vida són moments com aquest, els que realment paguen la pena, tal i com diu un emocionat Raúl. Orgull de pare. Orgull de net.