Cada vegada que la selecció espanyola juga un partit es produeix el mateix fenomen: surten deixebles de Manolo el del Bombo com bolets. La passió futbolera i patriotera s'apodera de tot. Especialment del seny, del raciocini, de la intel·ligència més elemental. No passa res si aquest fenomen té lloc en un bar, en una parada de l'autobús, al súper o mentre compres una barra de pa. Ara bé, si el que desvaria és un informador d'un mitjà públic, la qüestió fa preguntar-se algunes coses: si val la pena mantenir aquesta estructura, per exemple. I per estructura diem Televisió espanyola. També si els seus professionals es pensen que l'audiència és curta de gambals. I curta de vista. Podríem continuar amb més qüestions, però millor parlar de l'exemple que ho resumeix amb claredat meridiana. Un que vam veure durant el descans de l'Espanya-Alemanya del Mundial.
El Telediario de la nit del diumenge va ser més curt en la seva durada habitual per la coincidència amb la cita esportiva. Més curt però més vist. Molt més vist. A tot l'Estat la dada va ser astronòmica: 60.7% de quota i 11.218.000 espectadors entre les 20:00 i les 21:53. Els continguts del TD no eren aliens al propi partit, sobretot fent aquelles connexions "de color". És a dir, l'ambient, el seguiment i la sobredosi de banderes rojigualdes, etcètera. El marcador anava 0-0 a Qatar, però TVE va voler marcar el primer gol. I en el temps de descompte de la seva emissió es van inventar un penal: connectar des de Barcelona per demostrar que els catalans són espanyols a mort. Una pena màxima que va executar de la mateixa manera: fent una pena màxima.
El Telediario connecta amb una sala de Barcelona on es reunia un grup d'unionistes per veure l'Espanya-Alemanya
L'absurd del redactor va ser absolutament indescriptible, però vaja, que els responsables de l'informatiu també es van lluir. Van triar una coneguda sala de festes de l'Eixample on oferien el partit a un grup de seguidors. Només per precisar, seguidors d'Espanya, de l'espanyolisme, de l'unionisme i fins i tot de l'Espanyol de Barcelona. Les banderes allà presents ho acrediten. També els crits de tota la sala quan començava la connexió. Molt sospitosos, de fet: semblava preparadet. Quan el periodista entrava en directe, la sala era un clam: "Catalunya és Espanya". Aha. És la típica conversa que tens al descans d'un partit, mentre et fots l'entrepà i les cerveses. Aquí, però, la conversa era a l'uníson, en veu molt alta i mirant a la càmera de TVE. El redactor, però, es va encarregar que allò quedés en una anècdota sense importància. La seva intervenció superava de llarg el numeret.
L'exageració del redactor que deixa TVE en ridícul
Anem a pams. Primer, les paraules del bust parlant. "Pues aquí sigue la emociónnnnn... eh... siguen vibrando los aficionados con la selección española. Tiempo de descanso... y ya veis, ¡no cabe un alfiler!". Ah! Alerta. Quietoparao. O aquest paio fa servir agulles del gruix d'una canonada o estava mentint descaradament. Ell dirà que exagerava una mica, clar que sí, per allò de donar-li lluentor al seu minut (mig, de fet) de glòria. Mentre el susdit pronunciava aquestes paraules, l'operador de càmera feia la seva feina amb un paneig, un moviment ampli de càmera, per ensenyar-nos allò tan èpic i gegantí. El que no sabia (o sí ho sabia, però era un mandao) era que li estava punxant el globus, deixant-lo amb el cul a l'aire. Una sala plena? Ni en somnis. Ni a la meitat. Ni a un quart de la seva capacitat. "400 personas", afegia el redactor. Les que vulgui. Però totes anxovades al mig de la pista, mentre a la resta el buit era total. Més aviat semblava una reunió de votants de Ciudadanos a tot l'Estat. Si el missatge era "qué española es Barcelona, olé olé", van fer figa. I el ridícul.
S'ha de tenir traça per mentir. I no, no ha estat aquest el cas. Ni així s'ho curren.