Eduardo Casanova, conegut pel seu paper de Fidel a Aída, s’ha construït una meteòrica carrera com a director de cinema. Amb només 26 anys, ja té al seu currículum un seguit de projectes que han estat tot un èxit. Risto Mejide l’ha convidat al seu Chester per entrevistar-lo, i han acabat bastant enemistats.

La conversa va aconseguir un 6,8% de share a Catalunya, amb temps de parlar de la situació catalana: “Vivim en un moment estrany i trist a la política espanyola. Em poso trist, és com quan ho deixes amb una parella. La meva única esperança respecte a la política espanyola està a les noves generacions”.

Tot començava, per això, fent un repàs per la vida professional del jove. Des de ben petit va tenir clar què volia ser de gran, començant a actuar a Aída amb 12 anys: “Era un bebè. Em fa com vergonya, però no m’horroritzo, allà tot era absoluta felicitat. Ho trobo molt a faltar”.

Orgullós de la feina que fa, va assegurar que plorava quan no anava a treballar: “Jo no em drogo, però segurament sigui semblant al que sento quan dirigeixo”. Pieles és la primera pel·lícula del madrileny, la qual va arribar a estrenar a la Berlinale.

La crítica l’ha posat pels núvols, però Casanova no va trobar en Risto un fan: “L’equip del programa em va passar totes les teves feines i no he pogut veure-les. Em fan fàstic”. Així de dur va mostrar-se el publicista, evidenciant el seu rebuig: “Em fa fàstic veure a una noia amb el forat del cul a la cara, ho sento molt”. Tot fent referència al cartell:

El director no va callar, per això, criticant que l’ataqués així: “Tots tenim prejudicis, però hi ha molt més que un forat del cul a la cara darrere de Pieles, és una metàfora de moltes coses. Mira la pel·lícula a casa meva. Així et dono la mà quan et faci por”, va etzibar-li.

La pel·lícula és controvertida, això és innegable, un estil de cinema especial i diferent del corrent. L’argument segueix la història de persones físicament diferents obligades a amagar-se. Una crítica a la societat, condicionada pel físic.

Una altra entrevista en la qual Risto s’ha mostrat sense pèls a la llengua, sense importar-li massa quedar bé davant el seu convidat.