El fenomen Rosalía comporta un efecte maligne: alguna premsa en lloc d'abordar-la com a música ho fa com a símbol. En Blau ha recollit l'obsessió de cert unionisme a qualificar la cantant de flamenc trap de Sant Esteve Sesrovires de lladre de les essències flamenques. El diari El Mundo li ha preguntat a la mateixa Rosalía i a la Niña Pastori si consideren que Rosalía fa "apropiació cultural d'herències andaluses que no li corresponen". Supremacisme cultural de la pitjor categoria. Però no només des d'El Mundo s'emeten opinions cafres sobre Rosalía. Aquets tuit, que repetim per si l'autor l'esborra, és d'un periodista català que escriu al diari Tarragona Digital:
L'autor és Miquel Bonet Pinyol (Reus, 1977) i al seu diari el defineix com "un dels millors escriptors perifèrics de la cosa catalana, en gran part per incompareixença de rivals. Coordina la secció d'opinió i a twitter parla d'ell mateix". També parla del físic d'una artista l'èxit de la qual redueix als seus pits. La xarxa li ha respost:
EFE
Potser el que molesta l'individu de Reus són el parell de bons Grammys que va guanyar Rosalía aquesta setmana. Entre els cretins de l'"apropiació cultural" i el de "tetes" Rosalía emergeix com el que és: una gegant.