Li van faltar segons per expressar la seva alegria: "Iñaki Williams, siempre en mi equipo". És la piulada de Gabriel Rufián, declarat seguidor del RCD Espanyol, sobre el davanter de l'Athletic Club que va signar el gol de la victòria de l'equip basc contra el Barça a quarts de final de la Copa del Rei. La resolució del partit va ser cruel amb l'equip culer, que no va merèixer la desfeta en el minut 93, amb un gol del jugador de Bilbao amb orígens de Ghana. A Williams molts l'estimem per raons personals. S'ho ha guanyat. I fins i tot es pot entendre l'alegria de l'etern rival blaugrana després de veure el veí a la lona. Però, ja posats a fer tuits, molts pensen que podria haver fet alguna menció de com tracta bona part de l'afició espanyolista el mateix jugador. Això, en aquesta ocasió, l'ha obviat.
L'Iñaki es va rebel·lar contra els càntics racistes dels aficionats durant el partit que el va enfrontar als 'pericos' fa un parell de setmanes, i en deixava constància de la seva tristesa. No cal reproduir el que li van dir, però s'ho poden imaginar. Potser per això el tuit de Rufián ha rebut un munt de reaccions en aquest sentit. El d'Esquerra ja va condemnar els insults xenòfobs dels ultres, però molts han trobat a faltar un recordatori explícit en aquesta nova piulada futbolera. És el que té la xarxa: memòria.
A Williams el voldríem tots al nostre equip. El que no volem són indesitjables que insulten pel color de la pell, l'orientació sexual, etcètera. I sí, l'èxtasi del futbol el compartim molts. Però caldria més èxtasi amb la defensa de la convivència i el respecte. Aquest sí que seria el gol de la jornada, de la Copa o del segle. El marqués qui el marqués, ho celebraríem tots. O gairebé tots, ja saben. Zorionak, Athletic i Iñaki.