L'ésser humà és un animal de costums. Ens habituem a tot, per molt dura o colpidora que sigui la realitat. I la pandèmia del coronavirus, que ha posat cap per avall el nostre món i la nostra vida, convertint-la en una tragèdia per a milers de famílies, n'és un dolorós exponent. Ara que es parla de "nova normalitat", "desescalada" i "desconfinament", i que tenim pressa per recuperar el ritme i les rutines prèvies a la malaltia, sovint oblidem que el perill no ha passat. Ni molt menys. La Covid-19 segueix activa i mortal, per molt que les xifres de contagis, hospitalitzacions i morts hagin minvat.
Taüts coronavirus Sergi Alcàzar
Vivim una etapa en la que celebrem que, per exemple, Catalunya "només" sumi els traspassats de cent en cent. Sí, fa unes setmanes el drama era molt pitjor. Però el degoteig és esfereïdor. 100 morts ahir, 100 avui, 100 demà... Comptem els morts com qui compta ocells al cel, avellanes en un cistell o cotxes per l'autopista. Una lleugeresa esgarrifosa, i que hauríem de mirar des d'una altra òptica, sent curosos amb el que significa. Un exercici que ha fet l'economista Xavier Sala-i-Martin, comparant-los amb un dels moments més tràgics de la nostra història recent: els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils: "ens hem acostumat a la mort fins al punt que avui estem contents perquè a Catalunya "només" han mort 100 persones. Perspectiva: l'atemptat de les Rambles va fer setze víctimes."
Xavier Sala-i-Martin TV3
Una reflexió molt dura, terrible, però urgent i necessària. Tinguem respecte per la mort, cuidem-nos tots plegats. Malauradament, el coronavirus està ben viu. I tots som víctimes potencials.