Salvador Alsius no para. Oficialment retirat des de l'any passat, quan va abandonar el seu càrrec al Consell Audiovisual de Catalunya, el periodista i personatge central de la fundació de TV3 segueix demostrant la seva vàlua i saviesa. Va ser un dels primer rostres dels informatius de Televisió de Catalunya i guarda records a dojo de com van ser aquelles primeres passes fundacionals. Una tele que naixia en un context polític complicat, i en la que la mirada escrutadora de Madrid era hostil. Ho explica en una entrevista a EN Blau arran de la presentació de "Com TV3 no hi ha(via) res" (Pòrtic), el llibre que recull les seves vivències d'aquesta experiència única. Espanya volia una televisió "folklòrica i de sardanes", perquè no se'l s'hi passava pel cap que una televisió feta a Catalunya tingués visió universal. "Cada nit, sentíem l'eufòria de passar-li la mà per la cara a TVE, era David contra Goliat". I TV3 guanyava en qualitat i en audiència.
Alsius va liderar un acte a la Llibreria Ona en el que molts professionals d'aquella època es van aplegar per explicar les seves anècdotes. Allà hi havia la Mònica Huguet, copresentadora amb Alsius amb tan sols 21 anys i que els germans Hanna (uns americans que feien càstings de presentadors) van triar entre lloes. Un fotògraf de premsa, però, li va demanar a Alsius si eren "pare i filla" amb sorna. També en Tatxo Benet, l'Enric Calpena, l'Eduard Berraondo o la Isabel Bosch, mentre que al pati de butaques trobàvem Jaume Roures, Vincent Sanchis o l'exdirector Joan Granados, que deixaven anar perles com la relació que hi havia amb la Casa Reial. Alsius explica que TV3 sempre va tenir un tracte exquisit amb la Corona. "Al rei se'l tracta bé. Roures era el que millor l'havia de tractar per tenir imatges, abans fins i tot que TVE". L'estil era una ordre que venia de dalt. "Crec que seria per estratègia. No veig a Pujol gaire monàrquic", explica. Ara bé, a la redacció no tenien cap indici del xup xup a Zarzuela, ni de les corrupteles i escàndols que sabem avui, indica.
z
En un moment de la història en la que la televisió pública rep moltes crítiques, Alsius la reivindica amb orgull. Una tele brutalment innovadora. "És una filla que s'ha fet gran, però que és totalment reconeixible. El desenvolupament és esplèndid. Nego que la TV3 d'abans fos la bona i la d'ara una merda, no! Els TN d'ara són molt millors. És fàcil criticar-la, però no és així". Remarca que el gran èxit és que segueix sent líder tot i la ferotge competència actual: "és molt difícil complir amb el servei públic i ser atractiva per al mercat. Subratllem els mèrits, i no al revés". I als que la critiquen des de fora (o des de la mateixa Catalunya, també) acusant-la de biaix indepe, Alsius els hi dedica una reflexió personal que té molt de suc: "primer, està per veure si en té biaix. Però si així fos, dues coses: mireu el que fan a la resta d'oferta a nivell de l'estat. És un efecte compensatori. I a més a més, es una raó de mercat. No crec que hi hagi consignes polítiques, no m'ho he cregut mai. Això sí: si tens un públic assegurat, sent líders, acontentem la nostra parroquia".
Salvador Alsius també reivindica el paper dels Mitjans de la Generalitat a favor del català. Les polèmiques amb la llengua són menors, considera. "No crec que tractin de castellanitzar. La partida de la supervivència es juga als patis d'escola, als videojocs, al món digital. Igual que volíem que a 'Dallas' parlessin en català, ara volem que les torradores ens parlin en català. En tot cas, sempre hi ha Aiatol·làs de la llengua, també en aquella època. Però no són gens importants".
Demanem, per acabar la xerrada, si Alsius troba a faltar la pantalla, que va deixar fa dècades. "La fama, que et reconeguin pel carrer, no. Quan va marxar em vaig quedar tan tranquil. Però sempre he tingut el mono de remenar noticies en una redacció, d'estar al rovell de l'ou. No em cal treure el nas per la pantalla". Molts, però, si que desitjarien que ho fes encara més sovint. Als 72 anys, està en plena forma.