No calia ser un visionari per saber que la gala dels Goya d'enguany seria un reguitzell d'agraïments als pares, als mestres i a la veïna del cinquè dels premiats. Tampoc calia ser Nostradamus per comprovar que el número de referències a les 9 persones que hores abans havien estat traslladades de Catalunya a Madrid per iniciar un judici sobre el seu empresonament injustificable es podria comptar amb els dits d'una mà. Concretament, amb els dits d'una mà tancada. Un zero més gran que el cap gegant del pintor que serveix com a bust pels guardons.

Carles Puigdemont Goya - rtve

TVE

Cap referència als presos polítics a la gala d'un col·lectiu, el del cinema, que sempre s'ha vantat de ser més reivindicatiu que cap altra. Ni una sola. Ja s'ho veia a venir Toni Soler quan va escriure en un tuit que frisava per veure com s'ho farien els premiats catalans per evitar les referències al judici al procés. El que no hi van faltar van ser tres brometes d'Andreu Buenafuente sobre la qüestió catalana: entregant un premi imaginari a la millor pel·lícula estrangera a Carles Puigdemont, recreant una tensa persecució policial on el presentador li deia a Sílvia Abril: "Es nota que ja hem passat un 155" o amb el mateix Buenafuente fent de Groucho Marx i dient: "nuestra industria sufre el síndrome Catalunya, lo independiente no termina de cuajar". De fet, l'únic que es va sentir en català va ser quan la parella de presentadors van dedicar-li la gala a la seva filla Joana: "Ja ho veus Joana, els teus pares són uns pallassos". TVE va enfocar la petita Joana mig adormida a la platea però els pares prefereixen mantenir-ne l'anonimat.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Domingo, diumenge, sunday

A post shared by Sílvia Abril (@silviabril) on

No hi va haver reivindicacions sobre els presos polítics, però sí sobre Palestina, quan el director del curt Gaza va alçar la veu i va recriminar el paper d'Israel i que es faci Eurovisió en aquell país. Pilar Eyre va fixar-se en aquesta qüestió amb un tuit que feia reflexionar: 

Però no hi va haver absolutament ningú que digués res dels presos polítics. Ni els presentadors, ni els premiats, ni l'Orfeó Català que va cantar amb Rosalía... No per esperada aquesta omertà va impedir que molts espectadors s'indignessin amb el que van veure (o millor dit, el que no van veure):

Probablement, la pel·lícula dels presos polítics no interessa a segons qui. No la deuen veure prou comercial pel gran públic espanyol.