Hi ha un digital d'ideologia ben espanyolista que s'està fent un fart de pescar en l'univers de Ciutadans. Un univers mort, però: el partit agonitza i, tot i resistir-se a les raneres, és més fàcil trobar algú que ha estripat el carnet taronja que un que el mantingui intacte. El cap de cartell és Albert Rivera, il capo. Però també hi ha qui va esmicolar la targeta Cs com ara una aspirant a VIP a Catalunya: Sonia Sierra. Abans de fugir cames ajudeu-me, la de Terrassa havia estat un ariet tossut contra el gran tresor del país: la llengua catalana. Sosté les seves teories i atacs sobre la seva condició de filòloga espanyola i professora, i amb aquesta excusa és capaç d'assegurar tota mena de coses. Li manquen tres coses, detallets. Una, la documentació exigible a una acadèmica. Una altra, la vivència empírica. La tercera és l'empatia. Bé, ara que ho pensem bé, la llista és llarga: la memòria, la justícia, la raó, la veritat. Uf. No hem començat el text i ja estem fosos.
Del que va sobrada Sierra és de ganes de tocar allò que no sona i crear xivarri. A veure, n'hem sentides de ben grosses a Ciutadans, especialment durant el procés i a la sentència. Però que la Sonia ara es destapi com una defensora de les polítiques (per dir-ho d'alguna manera) del dictador feixista Francisco Franco és exhibir-se de forma exagerada. Que sí, que tots sabem de quin peu calcem, però fins i tot així fa mal. Sierra escriu en aquest digital un text provocador: "Franco no prohibió el catalán". Un argument que fa servir per denunciar l'opressió del castellà a casa nostra. De veritat, no és conya. Sí, és per morir-se.
Sonia Sierra nega la repressió lingüística de Franco a Catalunya
Com que tenim un sentit aràcnid per detectar planys, queixes i plors, direm que no és que Sierra es declari obertament franquista, no. "Fue una etapa negra que cercenó la libertad de todos los españoles y sometió a las mujeres a una especie de minoría de edad perpetua. Hay infinidad de cosas del franquismo que resultan absolutamente repugnantes". Entre elles, però, no hi ha la repressió lingüística. Ni a Catalunya, ni al País Basc, ni enlloc. Perquè l'avi Franco "nunca prohibió el catalán y resulta preocupante que personas con formación académica sostengan que sí". A sobre, rucs. I pagant el beure. Fa una llista de suposats signes de llibertat absoluta en aquella època de dictadura. Semblaria que si parlaves català en comptes d'atonyinar-te, et donaven un sugus de pinya. La condescendència és gegantina. Atenció a la piulada que embolcalla tot plegat, aquesta contra la immersió: "Con la excusa de la prohibición del catalán que no existió, en una dictadura que hace casi 50 años que acabó, se impide que los alumnos catalanes puedan aprender en español". Vinga, premi. Aquí va el text.
Escàndol a la xarxa per l'article de l'exdiputada de Cs
Sí, buscava el premi i l'ha trobat: és a dir, un escàndol majúscul a les xarxes. Potser no supera allò dels espies a les aules infantils, però entra directament al saló de la fama. O de la infàmia. Li diuen i li expliquen de tot, alguns de ben enfadats, però el que és més important: també li ensenyen documents del seu (tolerat) règim prohibint expressament l'ús del català. Per aquí pot començar a investigar l'acadèmica, sí és que vol. El seu negacionisme no queda sense rèplica. Donem una ullada a l'enrenou.
Ciutadans mor, però el seu esperit continua pul·lulant com un zombi. L'odi és immortal.