El "SOS" de Rahola pel català: "Som la darrera generació que trametrà el català com a llengua d’ús massiu?"

Que els catalans topem sovint amb molts que volen aniquilar el català, que hem de tenir cura de la nostra llengua, perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà, ans al contrari, que o lluitem pel català o ens quedarem sense llengua, és una realitat incontestable. I crua. Per això Pilar Rahola s'ha mostrat més contundent que mai en el seu vídeo al Paraula de Rahola d'aquest dimarts 25 de febrer. Un crit d'auxili en tota regla, un SOS, una queixa dura, severa, i una reflexió que, o ens hi posem seriosament, o anem pel camí del pedregar. L'escriptora ja avisa només començar que "vaig al gra i sense embuts" i es pregunta si "Som nosaltres, nosaltres i els nostres fills, la darrera baula de la cadena de transmissió del català com a llengua d'ús massiu? És a dir, aquest idioma nostre que fa més de mil anys que parlem, que vol dir que durant més de mil anys cada baula, cada generació ha tramès en una llarga cadena l'ús del català i la senya d'identitat catalana a través del seu idioma, aquesta llarga cadena de més de mil anys d'història... està cap al final?", es pregunta amargament.

"Ho hem de dir i preguntar en aquests termes perquè si l'enquesta d'ús lingüístic, la darrera que sabem, té raó, i per tant, en conseqüència, avui en dia només fan servir el català com a llengua d'ús habitual un 31% i escaig dels catalans, és a dir, no arribem ni a la meitat, dels catalans, a la nostra pròpia terra, on va néixer el nostre idioma, que es faci servir la llengua pròpia, sinó que fins i tot arribem a un terç...". Si això és així, lamenta Rahola, "si aquestes són les dades, la situació del català està en un procés d'agonia". Rahola es refereix a l'enquesta d'usos lingüístics de població (EULP) que elabora cada cinc anys el Govern, i que ha presentat recentment la seva darrera actualització, amb dades corresponents al 2023. Conclusió?: l'ús del català cau als mínims més baixos dels darrers vint anys, cosa que suposa una davallada pel que fa a l'anterior informe, del 2018, el qual situava el nombre de parlants habituals del català en el 36% —davant d'un 48,6% d'ús habitual del castellà—. La caiguda continua una accentuada tendència decreixent, si es compara amb el 46% del 2003 —davant d'un gairebé empatat 47% de castellà—, el primer any que es va fer l'enquesta. I això que el nombre de coneixedors de la llengua catalana ha augmentat en xifres absolutes, són 267.000 coneixedors més del català en els darrers vint anys. Aquest creixement, però, tal com ha assenyalat el conseller de Política Lingüística, F. Xavier Vila, no es correspon al nombre d'arribats de fora de Catalunya durant aquestes dues dècades: unes 398.500 persones, que han fet augmentar la població un 17,9% —l'augment del nombre d'estrangers ha estat del 184% els darrers vint anys—.  

Un procés que necessita urgentment d'una reflexió, "i per tant, ens hem de preguntar i hem de prendre consciència que potser som la darrera cadena, la darrera baula de la cadena, que allò que no han aconseguit trencar amb dictadures, amb repressió, amb violència, amb tota mena de lleis, durant tres segles, des que existim i des que existim hem anat fent, però en el moment en què vam perdre els nostres drets constitucionals l'envestida ha estat brutal i fa 300 anys". Des d'aleshores, i malgrat tot, "semblava que sobrevivíem". Però la pregunta que es fa ara l'escriptora és si "ho aconseguirem ara?". Ella mateixa té una resposta que no li agrada tenir: "res ho fa pensar... I parlem clar, també: no es tracta que els catalans ens convertim en militants de la llengua i parlem tot el dia català. Òbviament que la militància individual és d'enorme importància, 'mantinc el català', molt bé. Però podem fer servir molts més idiomes, perquè el problema no el tenim en que fem servir el català tothora per demostrar que així el salvem. Perquè no és un tema individual, és un tema col·lectiu". Rahola entén que "clar que hem de prendre consciència individual. Però si no fem una feina col·lectiva, no ens en sortirem".

I posa com a exemple "aquella famosa frase de Salvador Espriu, 'salva els mots', a hores d'ara torna a ser no només necessària, sinó més urgent que mai, perquè no oblidem la perspectiva: han atacat el català per terra, mar i aire, de manera integral, un estat poderós, que ens ha prohibit l'idioma durant dècades i dècades, tot el segle XVIII, després del decret de Nova Planta, tot el segle XIX, on el català pràcticament estava desapareixent (Bonaventura Carles Aribau li va dir 'adeu' a l'Oda a la Pàtria), al segle XX amb dues dictadures, i després amb democràcia que semblava que ja està...". Però no. Ni molt menys. "La quantitat..., la teranyina de lleis que l'ofeguen, que imposen el castellà per damunt del català, més la teranyina de tribunals i tot l'aparell de l'estat democràtic espanyol que tanmateix està dedicat a la destrucció de l'idioma, ens ha deixat en una situació paupèrrima".

Rahola es deixa de tebieses per dir clar i català que "hem de dir-ho d'una manera rotunda: ni a les èpoques de Felip V, decret de Nova Planta, ni a les èpoques de Ferran VII, el boig violent, ni a les èpoques de Primo de Rivera, ni a la dictadura de Franco...: el moment més lesiu pel català és en democràcia, perquè ens han pres la mida, ens han donat un embolcall democràtic, però han autoritzat la democràcia per destruir-nos". L'escriptora té clar que "volen destruir l'idioma, perquè el que volen, aquest és l'objectiu, és destruir la nació catalana. Que deixem de ser catalans. Saben que l'idioma és la senya d'identitat. Saben que és el nucli central de la nostra manera de ser, de la nostra identitat nacional. Ataquen la llengua catalana perquè volen destruir la nació catalana". Què volen aquests repressors, segons Rahola?: "Volen que siguem una peculiaritat regional, 'coros y danzas'. Volen que siguem un accent, però no un idioma d'una nació, d'un país. És un atac polític, és un atac social, és un atac legal. És un intent de substitució cultural. És una neteja lingüística per poder destruir una nació". Rahola demana que "siguem-ne conscients, perquè el català està en guerra, atacat per tot arreu, per tots els flancs i tenim molt febles les defenses".