El barcelonisme i el Camp Nou té molts mites. El primer, és evident, el millor jugador de la història del futbol, un Leo Messi que aquest diumenge ens va emocionar a tots els culers aconseguint la tan somiada Copa del Món amb l'Argentina, mal que le pese a Íker Casillas. El millor de tots els temps, goat, ja té el títol que li faltava per callar boques. A banda d'ell, la llista de culers il·lustres és llarga: Xavi, Iniesta, Puyol, Guardiola, Cruyff, Ronaldinho, Luis Suárez, Neymar, Maradona, Migueli, Valdés, Samitier, Kubala i un llarg etcètera. Hi ha, però, un mite, que mai va vestir de blaugrana. De fet, va vestir amb la samarreta blanca de l'etern rival: Predrag Spasic.
L'exfutbolista serbi es va convertir en un mite del barcelonisme sense proposar-s'ho. L'excentral madridista va passar per sempre més a formar part de la memòria col·lectiva del barcelonisme el 19 de gener de 1991, dia en el qual el seu equip va jugar un Clàssic al Camp Nou contra el Barça. El partit, ho recordaran els que el van veure, va ser una castanya. Va marcar primer el danès Michael Laudrup, encara al Barça, al minut 18 del primer temps. Va empatar deu minuts després Emilio Butragueño. Però en el minut 62 de partit, una jugada va fer que Spasic passés per sempre més als annals de la història de l'estadi culer. Després d'una bona ocasió de Julio Salinas, el porter merengue, Jaro, va rebutjar la pilota a córner. Pica el llançament de cantonada Eusebio Sacristán. Cedeix en curt al propi Salinas, que li torna la pilota perquè la pengi dins l'àrea. Pentina Nando al pal curt i la pilota va a parar al segon pal, a la frontal de l'àrea petita. I qui era allà per fer una rematada inapel·lable a porta? Bakero? Stoitxkov?... No. Spasic. Cop de cap a la seva pròpia porteria, l'autogol més increïble del Camp Nou, i els aficionats, embogits. El 2 a 1 definitiu. La seva imatge, abatut, ja és història. Igual que la cleca amistosa que li va fer el capità blaugrana, Alexanco, a la galta, per animar-lo. Vegin un moment mític:
Han passat gairebé 32 anys d'allò. "Aquello me trajo muchos problemas", ha explicat a relevo.com. I per aquello vol dir, evidentment, el gol en pròpia porta més famós de la història del Camp Nou. Després de la retirada dels terrenys de joc i la vida pública, va desaparèixer del mapa. Un jugador altíssim, 1'90, a qui no li agrada ser observat. Zero entrevistes, zero retorns als mitjans. Fins ara, quan l'esmentada publicació l'ha entrevistat a la seva ciutat, Kragujevac. Recorda que "ser central en el Real Madrid no era nada fácil; cada error se paga muy caro". I el seu error majúscul contra el Barça, el perseguirà per sempre: "El autogol del Camp Nou representa mi pesadilla; todo lo que ocurrió tuvo mucha influencia en mi estado mental. Todo lo que ocurrió tuvo mucha influencia en mi estado mental. Muchas veces le he dado vueltas a la cabeza y, a día de hoy, cuando vuelvo a ver el vídeo, no consigo entender cómo llegué a hacer algo así".
Després de l'autogol, el declivi. Mes i mig sense anar convocat. Tot i que després va anar de menys a més, el Madrid el va fer fora. Després d'una única temporada al Madrid, va jugar a Osasuna, l'Atlético Marbella i el Radnicki de Belgrad sense pena ni glòria, fins que va penjar les botes el 1997. "Cuando regresé a mi país sufrí una depresión. Fue todo: una cosa, la otra, la otra… Se me juntó todo y al final exploté". Inclòs una situació econòmica molt difícil. Va invertir en un projecte empresarial, molts diners, i amb la guerra als balcans tot se'n va anar en orris. Es va arruïnar. I què fa ara? De què treballa? De mosso de magatzem. I no arriba. Per això, fa un crit demanant ajuda: "Necesito ayuda, necesitaría un favor. Ayuda en el sentido económico. Ahora vivo al día. Tuve que buscar otro trabajo para poder vivir decentemente. Un trabajo que hasta ahora ni podía imaginar. Soy mozo de almacén y vivo con 400 euros al mes. Estoy en una situación difícil, hay que ser muy fuerte para superar todo". Esperem que se'n surti.