Deia la ínclita Isabel Díaz Ayuso que "Madrid es tan grande que puedes vivir sin encontrarte con tu ex". Una frase de carpeta que s'ha fet famosa, però que com la majoria de les coses que diu la presidenta madrilenya no és més que una mentida petulant i esgarrapa vots. Madrid és tan gran o tan petita com qualsevol altra ciutat, capital, aldea o municipi d'aquest o d'altre planeta. Ni més ni menys. I mira, té gràcia, resulta que qui ha desmuntat el parany de la pepera és el seu admirador número 1: Mario Vargas Llosa. L'escriptor peruà, que acaba de superar la covid després de 6 dies ingressat en un hospital madrileny, s'ha trobat de morros amb el seu passat més íntim: amb Tamara Falcó. No eren nòvios, però com si ho fossin. L'exparella d'Isabel Preysler i la marquesa es van fer íntims, ella li deia Tito Mario. Amb la ruptura sagnant amb la filipina, però, l'amistat, l'afecte i el respecte han esdevingut odi, repulsió i el buit més escandalós.
Ni la Preysler ni la seva filla han mogut un sol dit per enviar un missatge d'ànim i el seu desig de recuperació al literat de 87 anys durant la seva convalescència. Tan fines i educades i mira, al final tan mesquines com el plebeu més tirat. Però clar, tenien excusa. Es casava la nena, amb el que ha costat. La boda de l'any requeria tota la seva atenció, el circ era més important que la humanitat. No serem nosaltres, evidentment, qui li rentem la cara a en Mario, que també és un perill. Ell tampoc ha enviat cap felicitació a la Tamara, amb la que va compartir 8 anys de la seva vida. De fet, es va dedicar a esbudellar mare i filla, amb el relat curt 'Los vientos' com a màxim exponent: frívoles, ignorants, envejoses i obsessionades amb l'estètica, el luxe i els diners. No van acabar bé, però potser per allò que són high society potser algú esperava una mica més d'elegància. I no. Ni de bon tros.
Cara a cara a l'aeroport entre Mario Vargas Llosa i Tamara Falcó, covardia extrema
Tornem a l'inici, a això de Madrid i els encontres en la tercera fase. La terminal prèmium de l'aeroport ha estat escenari d'una escena realment vergonyosa. De vergonya aliena, millor dit. Les càmeres feien guàrdia esperant que la Falcó i el seu flamant maridín arribessin per començar el viatge de noces de mes i mig que els portarà a Oceania i altres continents del globus terraqüi. L'operador "trinca" l'objectiu i veiem una furgoneta creuada al costat d'un dels accessos. Un vehicle poc glamurós: la matrícula indica que té 22 anys de vida i l'estat exterior de la carrosseria denota que ha viscut dies millors. Passen els segons sense que passi absolutament res, més enllà de 3 guàrdies de seguretat que intenten dissuadir a uns curiosos que esperen per fer fotos. Per la seva actitud, també són conscients que hi ha paparazzis amagats, saben on són. El que passa a continuació és poesia, està a punt de produir-se el gran cara a cara. Sí, Tamara i Mario es retroben. Però no. No passarà.
La marquesa, amagada en un cotxe atrotinat per no haver de mirar a la cara Tito Mario
Al final de la imatge veiem un cotxe de luxe estacionat. És el de Mario Vargas Llosa, el mateix que l'altre dia el va transportar de la clínica a casa seva a Madrid. De cop i volta apareix l'escriptor, el xòfer li obre la porta, ell mira cap a l'infinit, puja i es posen en marxa. Passen per davant de la furgoneta i els segurates, i en aquell moment l'altre vehicle atrotinat arrenca. El seu trajecte és en sentit invers al seu predecessor. Quan s'atura, bingo: surten Tamara i Íñigo. No cal dir que sabien perfectament que Tito Mario acabava de passar per allà, i que li havien fet un ghosting de manual. Estaven amagats. Covardia màxima. Un quadre tot plegat.
Un dia ets el rei del mambo, i l'endemà no et miren ni a la cara. Boris, Mario... Íñigo, calienta, que sales.