D'algú que quan es lleva pensa una cosa, quan es mira al mirall, una altra, quan esmorza, ja ha canviat d'opinió, i quan surt de casa, ja no se sap ni què pensa, no es pot esperar una altra cosa que una manca d'originalitat preocupant. Toni Cantó, l'home que a l'armari té més jaquetes de colors que Xavier Sala-i-Martín. Però el que en l'economista és una tria cromàtica i estilística, en el polític valencià és una demostració fefaent de poca vergonya i de deixar els principis guardats en un calaix. Toni Cantó, l'home que va al sastre cada dos per tres a que li canviï l'americana.
Toni Cantó / @tonicanto1
Toni Cantó, l'home en qui Groucho Marx es va inspirar quan va dir allò de Estos son mis principios, si no le gustan, tengo otros, pidola una cadira i una mica de carinyo, ara a UPyD, ara a Cs, ara al PP i ara, o d'aquí poc, a Vox. Tot arribarà. Tot sigui perquè alguna càmera li faci una miqueta de cas. Toni Cantó, l'home que quan sent alguna cosa que tingui a veure amb la independència de Catalunya, comença a supurar bilis per totes bandes.
Isabel Díaz Ayuso i Toni Cantó / @tonicanto1
Però ves per on, ara, Toni Cantó, ha volgut imitar algú que mai no s'ha amagat de demostrar que Catalunya és el seu país. Un català que ha tornat a l'escena mediàtica, que torna a presidir el Barça i que va començar a guanyar les eleccions al club blaugrana el dia que ell i el seu equip de campanya van tenir una idea MERAVELLOSA: posar una pancarta gegant a Madrid, amb el Bernabéu de fons, i un missatge sensacional: "Ganas de volver a veros".
Pancarta de Joan Laporta a Madrid / @JoanLaportaFCB
Però el que en Joan Laporta tot va ser originalitat, pertinència, respecte, talent, do de l'oportunitat i posar-hi un parell de nassos, en Cantó tot és còpia barata, anar un mes tard, repetir com un lloro i tenir poca gràcia. Ja sabem que Toni Cantó només va on el vent bufa. I si aquell dia, el vent va portar aplaudiments unànimes per part de l'ocurrència de Laporta, què es podia d'esperar de Cantó? Que ho copiés. Com? Fent la seva versió, posant-hi la seva obsessió personal anti-Pedro Sánchez. Una versió marca blanca de l'original:
Cantó arrossega els elogis dels quatre palmeros que el segueixen i li riuen les gràcies. Però podria ser una mica més original i tenir alguna vegada alguna idea pròpia. Pero d'on no n'hi ha, no en raja. Qualsevol dia d'aquests no s'estranyin si veuen Cantó menjant una paella i dient M'estic fotent com un bacó, palplantat a la porta del carrer Gènova de Madrid i dient Que n'aprenguin! o entonant Els Segadors... Però que algú li digui a Cantó que el carisma o es té o no es té.