Toni Cantó és polític i 'chiringuitero' del espanyol, però no ho oblidem: també és, o era, actor. No gaire bo, però és clar, per a gustos... Fa molt de temps que no el criden per fer cap producte audiovisual, i ho entenem, perquè la seva gran pel·lícula és la seva pròpia carrera política. Però no ha oblidat una cosa: que es deu al públic. Per això torna de tant en tant a la primera línia, fent les delícies del personal amb el seu festival de disbarats, de fets i paraules ridícules, amb les seves invencions i una incurable dissociació de la ficció i la realitat. El trobàvem a faltar. Però tranquils, fans de Cantó: he's back. Perdó, en cristià: 'ha vuelto'. I per la porta gran.
Des que el tenim al capdavant de l'Oficina del Español d'Isabel Díaz Ayuso, la seva activitat pública s'havia reduït de forma considerable. Només penca fent tuits ridículs. Massa temps lliure per a un home al que els contribuents li paguen un sou de galàctic, 75.000€. Una fortuna per no fotre ni brot. Ai, descreguts. En Toni sí que estava currant, deixant-se la pell i les neurones: preparava el seu llibre de memòries. O més ben dit de desmemories, perquè s'ha inventat la meitat de les coses. I l'altra meitat no passaria un examen de fake news. Coses de '7 vidas'. En tot cas, aquest és el títol amb el que Espanya pot embolcallar l'entrepà de mortadel·la. O de chopped, més adient en aquest cas. "De joven fui de izquierdas pero luego maduré". Amb dos d'allò.
Hem de reconèixer que no hem gosat fullejar l'exemplar del polític més jaquetes que ha vist la llum del sol. Un pecat que podem compartir a parts iguals: no gastaríem ni mig cèntim en comprar-lo, però tampoc és que en Toni hagi tingut la deferència d'enviar-nos una còpia promocional. Llàstima. Per tant ens acontentarem amb el títol, que és per petar-se de riure, i amb la frase-farsa que està corrent com la pólvora a les xarxes. Cantó recordant un episodi vital de quan era 'rojo', 'progre', i tal. O sigui: MAI. Resulta que "corrí delante de los grises, cerca del Cojo Manteca, sin tener ni puta idea de por qué protestaba. La SER y El País eran mi biblia y todo el que leyera El Mundo o el ABC merecía mi altiva desaprobación”. En una cosa té raó: no té ni p... idea.
Resumirem la cosa d'aquesta manera: els grisos (desmantellats el 1978) no existien en aquella època, perquè ja eren 'maderos' degut al color marró de l'uniforme de la policia nacional. El basc Jon Manteca Cabañes no va rebentar cabines telefòniques amb la seva crossa a les manifestacions d'estudiants a Madrid fins el 1987. Ni tampoc 'El Mundo' era un diari: es va fundar el 1989. Cantó, per no tenir, no té talent ni per mentir. Tampoc per consultar la Wikipedia, i mira que passa el dia enganxat al mòbil i l'ordinador. Massa feina. Toni's style. És la riota de la xarxa.
Dropo i fals. Sensacional. És tan bon polític, com actor i com escriptor. Emulant el seu ídol Albert Rivera, vaja. Quin lideratge.