Un dels millors comptes que es poden seguir a xarxes socials és el del periodista i crític de cinema Toni Vall. Sovint, pel que fa a informacions relacionades amb el que més l'apassiona, el setè art. Però també moltes vegades pel que escriu sobre el que veu (i el que deixa de veure) a la seva ciutat, Barcelona. Fart que les ciutats s'assemblin cada vegada més les unes a les altres, tip de comprovar com els petits comerços i locals emblemàtics desapareixen per donar pas a grans centres comercials i cadenes de roba idèntiques a qualsevol racó de món, fins els nassos d'assistir impotent a la destrucció i enderrocament de cinemes emblemàtics de la ciutat. Un compte que paga molt la pena seguir. Vall repudia l'aspecte monocrom que té la ciutat ara, on vagis on vagis només hi ha grans magatzems, botigues de roba idèntiques aquí, a Nova York, a Milà o a Munic, i on s'ha perdut la personalitat que li donaven a la ciutat els vells cinemes i les botigues de tota la vida.

Toni Vall a l'exposició sobre Bocaccio que es pot veure al Palau Robert/ACN

Toni Vall, en una exposició sobre Bocaccio al Palau Robert / ACN

Vall posa el crit al cel quan alguna cosa que veu i viu l'indigna. Com li va passar fa unes setmanes a l'Auditori de Barcelona quan abans d'un concert del gran Roger Mas va ser testimoni en primera persona d'un atracament a mà armada que s'hi perpetra allà i a molts altres espais que ofereixen cultura. Per què? Perquè és una indecència que si abans de gaudir de l'espectacle vols prendre alguna cosa, abans de gaudir amb la música vols fer un petit mos, el que prenguis probablement et costarà tant o més que el concert que vas a veure. El periodista va demanar un Cacaolat i una cervesa. Per ser més exactes, "una canya petita de cervesa dolenta". Preu total que va pagar: una indecència: "Al bar de l’Auditori, un cacaolat i una canya petita de cervesa dolenta val 6,40€. Un autèntic atracament. Per què aquest abús?":

Probablement el bo d'en Toni no hagi tornat a demanar res a l'Auditori. Afortunadament, no tots els llocs on seu a prendre alguna cosa li generen indignació i ràbia, sinó tot el contrari. Hi ha establiments que són per a ell un oasi, un lloc on et desperten sensacions miraculoses que t'evoquen el millor de la gastronomia que coneixes. Locals que et converteixen en l'Anton Ego tastant la ratatouille a la mítica pel·lícula del xef ratolí. I ara li ha tornat a passar quan ha anat a un restaurant emblemàtic de la ciutat, el bar restaurant Bauma, al carrer Roger de Llúria de Barcelona. Quina ha estat la sorpresa de Toni Vall quan s'ha assegut en una taula de la terrassa amb un llibre, s'ha demanat un cafè amb llet i un entrepanet de pernil, i quan l'ha vist, ha constatat que encara hi ha gent amb principis que fa les coses comme il faut: "Quin gust demanar un entrepà i que el pa estigui fregat amb tomàquet i no empastifat amb pestilent tomàquet ratllat. Els clàssics com el Bauma ho són per algun motiu".

Sembla un fet que hauria de ser el pa de cada dia, i valgui la redundància. Però no. El que s'estila, lamentablement, a molts locals, és la barbaritat que critica Vall: aquella mena d'aberració guardada en carmanyoles i pots que a molts bars t'escampen pel damunt de la llesca de pa sense cap mena d'impunitat ni sentit del ridícul... Entenem perfectament l'emoció i la sorpresa de Vall.