L'acte propagandístic de Pedro Sánchez al Gran Teatre del Liceu ens deixa imatges i escenes per al record: un president del govern espanyol entrant per la porta del darrere, un espontani colant-se a l'interior del temple operístic amb una estelada i interrompent el discurs del mandatari, i una gentada indepe protestant a escassos metres de la porta del recinte. També reaccions com la d'Ana Rosa Quintana, desafiant aquells que l'acusaven de manipular. La de Telecinco encarna l'espanyolisme que rebutja qualsevol mesura de gràcia, com van demostrar a la segona edició de la mani fatxa de Colón. Mentrestant, a Catalunya, un altre rostre televisiu ben conegut per la seva fòbia a l'autodeterminació del poble català deia la seva: Víctor Amela. L'escriptor, periodista i crític televisiu, sempre proper al govern socialista, ha acabat esclatant davant les imatges que s'estaven vivint al centre de Barcelona. Ell no s'oposa als indults, ja que els considera un acte de generositat contra els díscols secessionistes. Ara bé, "al enemigo, ni agua".
Protestes al Liceu / Sergi Alcàzar
Pedro Sánchez sortint del Liceu / Sergi Alcàzar
La piulada d'Amela va ben servida d'expressions ofensives contra els manifestants. Que protestin davant el tarannà magnànim de 'papá estado' li fa pujar les pulsacions, i es buida intentant recol·locar els txakres. Això vol dir posar-los a parir, és clar: considera la dissidència com a una colla "de exaltados" que fan actes "ridículos", a banda de posar al mateix nivell "la caverna reaccionaria de España" i els catalans indepes. Un text que, si més no, grinyola amb aquell esperit de concòrdia, bonhomia i reconciliació que, suposadament, destil·la de la concessió dels indults. Tot plegat fa pensar en aquella dita tan col·loquial de 'lentejas, ni quieres las comes y si no...'. El final original de la frase, però, s'hauria de revisar. Potser seria '... y si no, te la cargas'. Per posar un exemple, vaja.
Víctor Amela fent promo a S'ha acabat! / @amelanovela
Dèiem que en Víctor és crític de televisió, famós per les seves intervencions amb Alfons Arús. i és ben cert: és crític, i molt, sempre contra els mateixos. Cadascú té el seu estil.