La darrera emissió d'Al Cotxe! no ha estat una més: celebrava el programa número 100 d'un format que, pas a pas, quilòmetre a quilòmetre, s'ha anat ficant a la butxaca a l'audiència des del famós octubre de 2017. La fórmula és senzilla, però materialitzada amb mestria: Eloi Vila sap tocar les tecles convenients per obrir el cor d'uns convidats (300 ja) que formen part de les llars catalanes de generacions diverses, aconseguint que sorprenguin amb vivències, records i emocions. És el que ha passat amb presentador del Més 324 de TV3, Xavier Graset: un home polièdric que barreja l'humor i la informació com pocs, però que va colpir els espectadors compartint la seva història familiar.
El presentador de Vilaseca va rememorar els seus orígens, molt lligats a a la pagesia i la terra. Es va dedicar al periodisme, malgrat que el seu pare volia que fos advocat: va intentar matricular-se a les dues carreres, però coses del destí, després de fer-ho a la de comunicació, quan va anar a la facultat de dret la finestreta estava tancada. Un cop de sort que explica amb la seva sornegueria habitual, i que li va permetre capbussar-se en un món, el de la ràdio i la televisió, que li ha donat molt, però al que també n'ha aportat amb escreix. Va recordar la seva etapa de corresponsal a Madrid, o a l'APM' d'Antoni Bassas ("que pasa Ántoni") o el 'Sense Títol' amb Buenafuente desfermant el Graset més divertit, així com la seva trajectòria al teatre. Les rialles, però, es van tornar emocions incontrolables en parlar del Xavier actual: un home lligat a l'actualitat i a treballar de nit, i que viu a cavall entre Barcelona i Reus, on hi resideix amb la seva dona Anna Maria i els seus bessons, Anna i Bernat, d'11 anys. Són la seva joia més preuada, i el que més troba a faltar cada dia que no és amb ells: "em raca no poder ser-hi més. Només amb un moment de poder-los veure ja t'omple". Graset, sempre amb la paraula apropiada a punt i la broma traient el cap, no pot parlar. El gest tens i colpit, pensant en ells, traspassava la pantalla.
No va ser l'únic moment en el que es va desfer: just abans d'arribar a destí, torna a visitar les seves arrels: "sóc de poble, pagesos, i aquests paisatges humans de sobte, creixes, vius la vida, viatges... dius, on eren? On me l'he deixat? No sé... i se'n va" Les seves llàgrimes són les de molts que miraven la televisió, colpits i empàtics. Una lliçó d'humanitat i senzillesa que val or... o unes galetes i un vi ranci, que saben encara millor.