L'exèrcit s'està movent per acabar amb la democràcia espanyola. La filtració de les cartes de generals retirats al Rei Felip i, sobretot, els xats privats on amenacen amb matar 26 milions de persones i criatures per no ser suficientment patriotes és un dels grans escàndols que sacsegen l'opinió pública. El gran protagonista d'aquestes barbaritats és Francisco Beca, exgeneral de l'exèrcit de l'aire i més franquista que la pròpia mòmia del dictador. Beca intenta escapolir-se de les seves malifetes abjectes, dient que li han suplantant la identitat. Quina casualitat, pobret. Sobretot perquè cada dia descobrim les grans aptitud del militar per "donar el cante". Ho fa a les xarxes amb la colla que desitja la revolta, amb expressions realment vomitives. Però també canta a la vida real.
I com canta. Sembla un castrati, amb uns aguts que podrien trencar vidres, timpans i alguna cosa més. Fa els seus pinitos com a estrella musical castrense interpretant un himne als caiguts en acte de servei, amb un nom que resulta ben curiós: "la muerte no es el final". Doncs no sembla que pensi el mateix de tots aquells als que voldria aniquilar en els seus somnis més humits, no. Beca ho dona tot per l'Espanya del aguilucho, caigui qui caigui. I no escatima esforços, posant la tràquea, els pulmons i les cordes vocals al límit del col·lapse. Esperpèntic, com la seva mentalitat. Però és clar: ell no fa rap, com en Valtònyc.
Diuen que la música amansa les feres. En el seu cas, no. Només el trastorna una mica més.