El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fa dies que és a Lanzarote gaudint de les seves vacances. Sí, com qualsevol 'españolito'. Bé, amb algunes diferències: en el seu cas el viatge i l'estada són de franc, o millor dit: pagats a 'escote' pels ciutadans. El del PSOE gaudeix de l'encant de l'illa canària que va inspirar el genial artista César Manrique, i ho fa a la residència de La Mareta, un enclavament ple de comoditats. Fins aquí, tot bé. El problema és que el càrrec de president pot espatllar-te el descans i el relax en un tres i no res.
La situació a l'Afganistan i els talibans, un veritable drama humanitari per la deixadesa d'Occident, l'ha obligat a deixar de banda el vestit de bany, la tovallola i la piscina, i posar-se al front de l'executiu per repatriar els espanyols i col·laboradors afganesos abans que sigui massa tard. Es veu que l'operació de rescat l'ha agafat a contracor. O a contrapeu. Sánchez ha anat a tota pressa a l'armari, s'ha posat el vestit d'estadista... i ha oblidat un detall que ens fa pensar en Jaime Marichalar. Sí, l'exmarit d'Elena de Borbó, l'únic home del planeta que puja a llanxes amb mocassins, americana i corbata. Després passa el que passa.
En Pedro no portava mocassins, no. El seu problema era que s'havia oblidat de treure's les espardenyes. O potser no ho havia oblidat, i pensava que quedarien amagades davant dels seus interlocutors. No anava errat, malgrat que va oblidar-se que vivíem a l'era de les xarxes socials: la fotografia que li van fer per documentar la reunió de treball deixava al descobert aquest calçat i que, segurament, venia de la piscina o de la platja. Un imant per als seus haters, és clar: la dreta cavernícola se li ha llançat a sobre. I Moncloa va intentar tapar la pífia, incòmoda amb la situació.
Un dels que han destacat amb les seves conyes, l'alcalde de Madrid i portaveu nacional del PP, José Luis Martínez Almeida. No volem ser dolents, però no sembla que l'home estigui capacitat per parlar d'estilismes i vestuaris, la veritat. Tampoc d'ortografia i sintaxis: la seva piulada és un disbarat absolut, com a bon col·lega de Toni Cantó i la seva ridícula 'Oficina del Español'. El dia que ensenyaven la utilització dels signes de puntuació, Almeida va fer campana. S'ha lluit.
Entre uns i altres, la competició de veure qui la fa més absurda i ridícula no té fi. Són un acudit. I dels dolents.