Wimbledon és el tercer Grand Slam del circuit tennístic internacional. I potser el tercer trofeu de l'any guanyat de forma consecutiva per a Rafael Nadal, que vol assolir la gesta tot i la seva greu lesió al peu. Arribaria al 24è gran títol de la seva increïble carrera esportiva amb 36 anys i la notícia de l'embaràs de la seva dona Mery Perelló encara bellugant. No serà fàcil, però ho donarà tot fins que el cos li aguanti. Assegura espectacle sobre la pista, com passa amb Djokovic o Alcaraz en la categoria masculina. Guanyar a Wimbledon té un gust especial per a qualsevol tennista, ell ho ha fet en dues ocasions i vol la tercera. Perquè el torneig anglès és diferent. En tot. Com els mateixos britànics, vaja.
A veure, estem d'acord en que el tennis és un esport molt seguit per milions de fans. De tots ells són molt pocs els que poden assistir als partits, comparant-lo amb el futbol, per exemple. La majoria ho mirem per la televisió, perquè a més a més les retransmissions, tècnicament, són una passada. Els més freakis poden arribar a veure's tots els partits del campionat, i assegurem que en són molts. Masculí, femení, dobles... No tot són partidassos. Hi ha enfrontaments amb jugadors no gaire coneguts, però tanmateix hi ha gent a les graderies, i altres seguint-los des del sofà de casa. El que passa és que, vist el que hem vist per televisió i a la xarxa, hi ha una altra gran diferència entre els aficionats: quan el partit és insofrible, o t'adorms o apagues la tele. Si ets allà, a una pista, o plegues o cerques alternatives per animar la cosa.
Resulta que en una d'aquestes pistes annexes a la imponent central on juguen les figures hi havia dos assistents, com a mínim, que estaven molt a gustito asseguts a les seves localitats. Amb la seva copeta de plàstic però amb un disseny molt adient per l'ocasió, prenent alguna beguda refrescant i, tractant-se del Regne Unit, probablement alcohòlica. Per agafar el puntet, ja saben. Ells pensaven que absolutament ningú els estava observant durant la seva tarda tennística, mentre reien i compartien una estona fantàstica de col·legues, i tal. Però no va ser així. Un realitzador i un càmera es van quedar obnubilats amb la parelleta, que donaven molt bé per pantalla, però que amagaven un secret. O vaja, és el que pensa tota la humanitat del seu gest explícit, immortalitzat per sempre més.
A veure, la descripció és aquesta. El subjecte de la dreta mou les mans i les col·loca en una zona on queden tapades pel taulell que fa de barra de bar. Unes extremitats que extreuen i manipulen alguna cosa treta d'una bossa de mà. Presumiblement, esmicolant-la. Però no és més que això: una presumpció. Aquest és l'únic argument a favor d'aquest individu per no poder afirmar que el que passa tot just després, quan les mans tornen a aparèixer i empolvora la beguda de l'amic amb una substància, és que estarien fent servir estupefaents en la seva gresca tennística. Un que s'ingereix d'aquesta manera, molt conegut en festivals massius, afters, raves i demés. Precisament el primer que ha pensat Òscar Broc, col·laborador històric d'Alfons Arús i que s'ha quedat amb poques paraules. "La rave de Wimbledon". Un desfase més.
El xou no és només el de la raqueta. A Wimbledon pot passar de tot.