«Faltaven tres dies per Nadal. Quan vaig obrir la porta de casa la Cris em va saludar amb una veu estranya. No es trobava bé. A la taula de la cuina hi havia una coliflor blanquíssima que estava preparant per sopar. Seia a la butaca, estava marejada i li rodava el cap. Mentre l'acariciava i mirava de convèncer-la d'anar a urgències, va tenir un vessament cerebral. Mentre estava en coma, lluitant entre la vida i la mort, vaig escriure un article que recordava les excursions que fèiem a la muntanya. Era una manera de dir-li que passés el que passés, sempre seria amb mi. Es va publicar a La Vanguardia el 29 de desembre del 2016. Va ser el primer d'una sèrie: el despertar del coma; els records boirosos de quan li deia a la Cris que havia de travessar la riera i tornar amb nosaltres; els trucs per fer-li suportar les teràpies, la tristesa de canviar de pis; l'esperança quan, gairebé contra pronòstic, van aparèixer els primers moviments voluntaris a la cama esquerra.»
Us oferim un dels articles que conformen 'Travessar la riera', precisament el que porta aquest títol.
Mentre va estar dormida, els amics m’enviaven missatges avançant com podria ser el despertar. Després de passar uns dies en coma, Stevie Wonder va començar a moure la mà com si toqués el piano. La mare de la meva amiga Henar es va desvetllar entre filagarses de son morfinòman. Explicava unes coses tan psicodèliques que, quan va estar bé, el germà de l’Henar demanava que li deixessin prendre les mateixes drogues que a la seva mare per sortir de festa. Una amiga em recomanava que llegís Despertar d’Oliver Sacks. La Cris es va desvetllar molt lentament. Perquè recuperés la noció del temps, vaig començar a parlar-li del Nadal, de l’aniversari del Pau, de la primavera. Fins que, ara que som a l’Institut Guttmann, li vaig començar a preguntar si es recordava de les coses que li deia mentre estava adormida. Se’n recordava. Divendres passat va venir el nostre amic Francesc Ruestes i li vaig demanar que li expliqués.
L’endemà ho vam escriure a l’agenda del 2017 que fem servir com a quadern. Jo l’estirava i ella m’anava dictant: «Vaig explicar a en Francesc tot el que el Guillamon em deia perquè em despertés. Li va semblar increïble. Ell també hi era, hi eren tots, per veure si li feia o no li feia cas. Sentia que em cridaves i em deies que travessés la riera, que no cauria, tu em donaves la mà i em deies a quina pedra havia de posar el peu per no caure. És increïble que recordi això tan bé com ho recordo. També recordo que anaves cantant o xiulant una cançó (el Guillamon m’ha posat la cançó que cantava i, sí, m’ha vingut al cap: “Fidèle” de Charles Trenet: és important perquè l’escoltàvem abans quan estàvem junts, a casa, a Arbúcies, i un estiu a Llançà). Em deies: “Cristina, va, ja no pots tirar enrere, no pots continuar sent una salamandra.” I tinc la foto de la salamandra, a la paret de l’habitació, per recordar-me’n. Hi havia una salamandra que nedava a la riera, nedava molt bé i jo havia de ser una salamandra nedadora. Sentia la veu del Guillamon propera i molt forta. I veia la riera, però molt lluny. I pensava: ¿com m’ho faré? No m’hi veia amb cor. I sabia que havia de travessar, fer-te cas. I al final, un dia, vaig fer el pas. Tu em donaves la mà i vaig travessar. Sí que me’n recordo, sí. En realitat era molt fàcil. Només havia d’estirar la cama i fer el pas, i ja estava fet. I em deies: “Molt bé, molt bé, ja està!” I m’abraçaves. “Ja està, Cris, ja ho has fet, ja està!” Vaig obrir els ulls, et veia a tu i veia la riera, i la salamandra no la veia però la imaginava. Veia les taques de colors de la salamandra. M’agrada recordar-ho, em sento molt satisfeta de mi mateixa i molt contenta i molt agraïda a tu per insistir tant. Volia tornar a ser amb tu a l’altra banda.»
Dissabte de Glòria érem sols a l’habitació. Anava fent fotografies de les pàgines de l’agenda i les enviàvem als amics, que contestaven emocionats. Quan ja era a punt de marxar de l’hospital, li vaig dir a la Cris: «Avui hem triomfat.» Ella em va respondre: «Sí: Relatos de una comatosa y otras historias », i es va posar a riure. Després li devia semblar que el títol no era prou bo i el va millorar: Relatos de una comatosa y otros cuentos chinos. Santa ironia.
Julià Guillamon. Travessar la riera. Comanegra, 2017. Il·lustració de coberta d'America Sánchez i dibuix de Toni Benages i Gallard.