Alice Oswald. 'Memorial'
El llarg poema de la Ilíada representa un valor històric, literari, moral i estètic del tot innegable. Com a obra històrica relata successos considerats dignes de memòria i descriu fets rellevants socialment i política. Aquests fets, però, no parlen per si mateixos, sinó que el seu significat reclama ser interpretat per l'historiador o pel poeta. Homer, que no va ser historiador sinó poeta, més que mostrar-nos la realitat tal com era es va centrar a evocar la gesta heroica.
La multi-premiada escriptora Alice Oswald, nascuda el 1966 a Reading, Berkshire, graduada en Lletres Clàssiques i primera dona que ocupa la plaça de professora de poesia a Oxford, va publicar el 2011 el llarg poema Memorial, una versió de la Ilíada, amb el qual va guanyar el Warwick Prize for Writing i el Corneliu M. Popescu Prize. Acaba de sortir editada la versió bilingüe dins l’esplèndida col·lecció Jardins de Samarcanda de l’editorial Cafè Central / Eumo, traduïda pel també poeta Jaume Coll Mariné amb la qual ha guanyat el XVI Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia 2020. Memorial és un llarg poema, un poema riu, concebut com una llibertina traducció de l’original.
La Ilíada, el poema èpic grec per excel·lència, és un relat sobri, sense sentimentalisme, imaginatiu, apassionat, seriós i enèrgic. Un trajecte del profà al sagrat que comença amb Protesilau, un home que, segons la poeta Oswald, “es va precipitar a la fosca”, i que acaba amb un Hèctor al llindar de l’abisme, mort per una llança clavada “entre la gorja i la clavícula, el lloc just on seu l’ànima d’un home”. Homer -com Oswald- no nega la tradició oral sinó que es nodreix d'ella perquè la va compondre per a oients i no pas per a lectors. La poesia èpica és recitada i contrasta amb la lírica, cantada, i amb la dramàtica, representada.
I el llibre Memorial reprodueix, amb multitud de referències i ús de brillants comparacions, les sensacions i pensaments que ocuparen la ment del suposat autor de les obres literàries més antigues i que van descriure tanta mort i destrucció. Oswald planteja el poema com un cant funerari, com un “cementiri oral” diu ella, dedicat a la memòria d’aquells que es varen quedar pel camí. Un rosari de cadàvers de personatges secundaris de l’obra èpica, d’actors marginals, quin llinatge “no val més que les fulles”. A cada un d’ells dedica un cant a la seva mort, petites biografies de vides hereves de “la tradició grega dels poemes de lament” que ens recorden el caràcter invocatiu de la Ilíada. De vegades es limiten a un apunt, com ara: “Llavors PRÒMAC va caure i ho va oblidar tot”. Complint una funció coral, cada un d’aquests relats es tanca amb una doble coda, manllevada de la lírica pastoral, que actua de ressò i que martelleja reiteradament amb l’anàfora adverbial del com, “Com un peix que amb el vent / salta i surt del que coneix / i cau damunt la sorra”.
Diu Alice Oswald que intenta traduir l'atmosfera i no el relat complet: “els crítics antics lloaven la enargeia de l'obra, que vindria a ser la realitat brillant i insuportable. La meva versió tracta de recuperar aquesta enargeia del poema i eliminar la narrativa, de la mateixa manera que es podria aixecar el sostre d'una església per recordar què és el que s’hi venera". I amb aquest exercici de translació Oswald actualitza el relat primigeni -fins i tot s’atreveix a inserir de forma natural “una moto en marxa” o “la porta d’un ascensor”- per dir-nos que, si pensem en els violents conflictes que ens envolten, deduirem que el món no ha canviat pas gaire, “el món es redueix a esquerdes i espadats”. Una proposta en la qual, sens dubte, hi ha un deute amb la poesia d'Anne Carson per estil i pel seu desig d'actualitzar els clàssics al segle XXI i també de Ted Hughes, per la violència poètica i la visió desolada del món. Però a qui particularment ens adreça és a L'escut d'Aquil·les de W.H. Auden, una de les més celebrades "versions homèriques" en llengua anglesa realitzada a partir del que es diu en el Cant XVIII de la Ilíada. Aquest text canta i compta l'horror d’una societat deshumanitzada, presa per la corrupció, per la violència i el crim.
La traducció de Jaume Coll l’intueixo solvent perquè es llegeix amb fluïdesa. Segurament per no haver apostat per la traducció literal, vers per vers, sinó per una composició en la qual es manté viva la tensió del poema original. Un bon traductor respecta l’alteritat però no resta invisible, deixa empremta, i desxifra els versos d’una manera personal i comprometedora. Així ho observem en petits detalls, en translacions del tot oportunes, com rainy fog per “boira mullanera”, molt més expressiva que el literal “boira plujosa”. O Little wisp per “fumarol”, en lloc de “petita voluta”. O per la utilització de mormol en lloc de murmuri, o dardaire per rondaller, o estassar en lloc de tallar... La manca de puntuació ortogràfica del text d’Oswald ̶ tot i tractar-se d’una pràctica que a casa nostra sovinteja i que personalment considero poc estètica i de dubtosa eficàcia ̶ , Jaume Coll la manté. En canvi trenca amb la recurrència anglesa d’encapçalar els versos en majúscula, una aportació que aclareix el discurs. Procediments, tots ells, vers aconseguir una lectura més amable. Una traducció, per tant, molt adient per un relat que llisca compacte, elegant i, sobretot, creïble.
Memorial d’Alice Oswald, un poema riu que es llegeix com un torrent de vida èpica.
